Totes les violències masclistes
Cal identificar totes les seves formes i anomenar-les com a tals
Aquest cap de setmana una adolescent de 17 anys ha estat assassinada per la parella de la seva mare en un poble de Toledo. En diem violència vicària però ho podríem haver anomenat violència masclista o feminicidi. Però no ho anomenem així. La mare ha estat ferida de gravetat, però afortunadament no ha mort. Aquest fet canvia el relat.
Segons dades oficials, aquest any comptem, fins ara, 10 persones menors d’edat assassinades pels seus progenitors (homes) o parelles de la mare. La visibilització de la violència vicària en els darrers temps ha posat llum sobre un fenomen que ha format part de la violència masclista des que és anomenada així. En diferents graus i formes. L’assassinat és la més despietada i cruel, però no l’única. La societat comença a entendre des de fa un temps –desgraciadament poc– que la violència exercida cap a menors en contextos en què la mare pateix violència per part de la parella són dos fenòmens relacionats i que la violència cap a filles i fills és una forma més (la més cruel, per descomptat) de fer mal a la mare. Tot i això, sovint, quan hi posem el focus mediàtic, sembla que ens oblidem de quina és la finalitat d’aquesta violència, la causa: desdibuixem la violència masclista, desdibuixem la seva voluntat i els seus orígens.
Quan prenem la notícia posant el focus en si hi havia denúncies prèvies cap a l’assassí o no, o parlem de violència vicària sense anomenar la violència masclista que ho engloba tot, ens referim a les parelles violentes anteriors de la mare i estem–segurament sense voler-ho– orientant el lector –de manera molt subtil– envers aquelles qüestions que aproximen l’anàlisi cap a la responsabilitat de la mare. Qüestionem la capacitat de protecció, qüestionem la posició de víctima o jutgem l’elecció de les parelles. Cap d’aquests elements no canvia el fet que l’adolescent ha estat assassinada per la parella sentimental de la mare.
En la dificultat d’enfrontar-nos a crims d’una crueltat extrema com els perpetrats cap a nens i nenes solem, les persones, buscar explicacions que ens permetin tranquil·litzar el nostre cervell i el nostre cor, però no oblidem que en una societat essencialment masclista, en què sempre recau en les mares la responsabilitat real i simbòlica del benestar dels fills i filles, aquestes explicacions mai no són neutres. Calen canvis llargs i socialment profunds perquè les mares siguin "llegides" en el rol real que tenen en cada configuració familiar atenent també les circumstàncies i, en definitiva, les seves històries de vida.
Cada cop que parlem de violència vicària sense contextualitzar-la dins un marc de violència masclista tornem a victimitzar una mare. Exercim, sense voler-ho, una nova violència. Em preocupa com canvia el relat i com s’interpreta de manera diferent la victimització en funció de la situació i de les persones. Em preocupa que una mare que perd un fill o filla sigui interpretada per les seves accions o les seves inaccions. Com si el dolor per la pèrdua fos diferent en funció de la vida viscuda o dels esdeveniments que s’ha trobat al llarg d’aquesta vida.
Però, d’altra banda, també em preocupa que "disseccionem" els casos buscant en cadascun les diferències, centrant-nos en l’especificitat, en allò que el trasllada a l’àmbit dels successos, que encapsula la mort –sempre produïda per un context patriarcal– en una família, al que ha passat en les hores prèvies, a comptar casos (ara de violència vicària), a anomenar un altre poble, o una altra ciutat, un altre minut de silenci, altres declaracions governamentals que condemnen la violència. Cada dol és únic. Per a les persones estimades, per a l’entorn, per a la comunitat, i així ha de ser viscut. Per a la societat en general i per a la responsabilitat dels mitjans i dels nostres governants ha de ser important transmetre que la violència masclista és perpetrada de formes infinites. Totes interconnectades i en canvi permanent. La nostra sensibilitat i capacitat transformadora ha de consistir a identificar-les i anomenar-les com a tals. Sense matisos.
