Vet aquí la qüestió

–¿Té mèrit que un jove o una jove passi els millors 5 o 6 anys de la seva vida estudiant 16 hores diàries per aprovar una oposició?

La resposta és sí, evidentment. Ens rendim davant aquesta força de voluntat i aquest coratge no sempre ben recompensats (suspenen més dels que aproven). ¿Qui no voldria tenir un fill o una filla tan perseverants?

Preguntem ara d’una altra manera:

–¿Pot quedar bé del cap una persona que va dedicar els millors anys de la seva joventut a estudiar 16 hores diàries per aprovar una oposició?

La resposta és no, evidentment. ¿Quina classe de progenitor triaria la pèrdua de la salut mental del seu fill a canvi d’una plaça fixa? Cap.

Ja ho veuen, d’una banda, ens fascina el mèrit; de l’altra, ens esgarrifa que aquest opositor (o opositora: limitacions del genèric) assoleixin llocs de responsabilitat les decisions dels quals ens arribin a afectar.

La realitat, al final, no és la realitat, sinó el retrat que en ens fem en funció de la nostra manera d’interrogar-la.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Hi ha un altre assumpte, i és que, quan la interroguem, ens creiem que nosaltres no en formem part. Però sí, som un dels seus ingredients, de manera que ens interessa molt que la resposta ens sigui favorable. Si fos jutge, li demanaria a la realitat que destaqués el meu sacrifici, que remarqués els meus mèrits. Si fos una persona a qui aquest jutge nega el dret a decidir sobre la seva vida, pensaria que no està en el seu seny perquè va malgastar la seva joventut.

El món és un desastre perquè les preguntes que ens hem fet des del principi dels temps no són adequades: estan carregades d’interessos que no són nostres, sinó dels que guanyen les oposicions o tenen l’habilitat de muntar un Mercadona. El problema de l’habitatge, per exemple, té el seu origen en la resposta que dona el mercat a un dret fonamental. ¿Per què hem permès que sigui el mercat el que pregunti? Vet aquí la qüestió.