Com ser la meva pitjor versió

De sobte, em veig a mi mateixa odiant una persona que no conec de res. Pitjor encara, m’embolico a investigar en el que ha dit abans d’això que m’ha molestat tant, i descobreixo el que és obvi, que està als meus antípodes i que defensa d’una manera fanfarrona i mal educada tot el que rebutjo, així que li desitjo mil desgràcies. He perdut 10 minuts de la meva vida. Si no fos perquè sostinc un telèfon a la mà ni sabria que existeix un proïsme tan detestable com aquest que ha aconseguit alterar-me.

Hi ha infinitat d’éssers humans dient coses terribles, idiotes, perilloses, malvades o falses arreu del món i jo, que tinc la sort de no estar asseguda a la taula amb algun d’ells, els dono camp voluntàriament des d’internet perquè m’emprenyin encara més. Ara estic de molt mal humor i ho pagaré amb els que tinc al meu voltant, si s’atreveixen a acostar-se.

M’adono que les xarxes socials treuen el pitjor que tinc: ira, enveja, acritud, menyspreu. I jo els deixo. Assisteixo a lapidacions contenta de no ser-ne la víctima, m’assabento del que no és de la meva incumbència. Interactuo el mínim possible per no acabar escaldada i em limito a fer de tafanera. Xafardejo. Dedico un temps que no tinc a continguts procedents d’anònims o comptes brossa. Bravo, m’acabo de recordar de la mare d’algú que no existeix; m’ha desestabilitzat un individu que prem una tecla en un soterrani d’Àsia perquè li paguen una misèria per fer-ho. Perquè em baixin les pulsacions, enllaço vídeos curts de gent que neteja alfombres, o restaura cadires, o cau pel carrer, o d’animals moníssims. No em reconec. No sé per què em maltracto el cap d’aquesta manera.

Vaig estar tot el mes de vacances a zero de xarxes socials i no va passar res. Ni síndrome d’abstinència, ni falta d’entreteniment, ni em vaig quedar sense saber una cosa imprescindible, ja que per sort el president del Govern, Pedro Sánchez, no va enviar cap important carta a la ciutadania a través d’aquests canals. Ara les obro amb aprensió per motius laborals i veig el ministre socialista Óscar Puente jugant a golf mentre llança un exabrupte, i llegeixo amb horror l’alcalde del PP de Badalona, Xavier García Albiol, exposant missatges racistes i assenyalant passatgers d’un ferri com a futurs delinqüents.

Continuen sent una via perfecta perquè circuli l’odi, com ha demostrat aquests dies el terrible assassinat d’un nen d’11 anys a Toledo en mans d’un jove amb discapacitat i problemes de salut mental. El portaveu de la família de la víctima, que va sortir a demanar seny davant l’allau de notícies falses racistes que va suscitar el crim en la fase inicial de la investigació, va rebre al seu torn un linxament brutal, amb tota la seva biografia i trajectòria laboral a la picota a base de mentides. Sense misericòrdia. Un dolor afegit a l’enorme desgràcia d’aquestes persones, que en la pitjor de les situacions han demostrat dignitat i respecte per la veritat admirables.

Notícies relacionades

Swifties, el poder dels fandoms

¿I ara què?

Quina necessitat de suportar les pitjors intencions de persones tèrboles en un moment negre. Cal posar-hi límit, aïllar els seus autors.

Ho sabia la senyora Maria Branyas, la persona més longeva del món, que va morir, dilluns als 117 anys a Girona. De naturalesa optimista i afable, amb gran capacitat per superar les vicissituds de la seva llarga biografia, contestava en una entrevista sobre el secret de la seva supervivència que vivia amb senzillesa i que mantenia "lluny les persones tòxiques". Sens dubte, no les anava a buscar a cada moment en una aplicació del mòbil.