Estudiar i treballar
Una vegada més, les dades objectives de les estadístiques desmenteixen alguns prejudicis establerts. Com passa amb aquell que considera que un col·lectiu, el dels ni-nis (els joves que han abandonat els estudis sense aconseguir una titulació, o que han renunciat a anar més enllà de la seva formació bàsica i al mateix temps ni treballen ni, sovint, busquen activament una feina) és representatiu del conjunt d’una generació. I no és ni de bon tros així. Des de fa cinc anys, segons les dades combinades de l’informe sobre educació de l’OCDE, l’últim informe del Consell de la Joventut d’Espanya i l’Enquesta de Població Activa, el 17% dels joves de 16 a 24 anys es troben en aquesta situació. És un problema enquistat, i això ja és prou preocupant. I a més amb unes dimensions sense comparació amb la majoria de països del nostre entorn, que suposen un fracàs personal, familiar i del sistema educatiu que no aconsegueix orientar aquest grup cap a una oferta formativa professionalitzadora. Però aquest col·lectiu no s’ha engrandit, ni tan sols després de l’efecte de desconnexió que va suposar per a molts el parèntesi pandèmic, ni per descomptat és paradigmàtic del que està passant en aquesta franja d’edat.
En canvi, en aquest mateix període de cinc anys sí que ha augmentat, fins a suposar un 34% del total, el nombre de joves espanyols que compaginen els seus estudis amb la feina, entre els 16 i 24 anys (8,5 punts més que el 2019) i entre els 25 i 29 anys (7 punts més). Anomenats sí-sís com a contrapunt positiu al ni-ni, efectivament ofereixen un exemple d’esforç que contradiu la visió de molts dels adults sobre la capacitat de sacrifici dels més joves. Però la situació que els porta a aquesta doble activitat és variada i no necessàriament sinònim d’un èxit individual, o del nostre sistema laboral i acadèmic. Els que ja tenen encarrilada la seva incipient carrera professional i continuen formant-se en el seu camp per millorar les seves expectatives, o els que estan immersos en un model de formació dual en què combinen els seus estudis i la pràctica laboral, estan fent una inversió en el seu futur. I en molts casos, combinar una ocupació a temps parcial amb els estudis a dedicació plena permet un grau d’autonomia personal que, en un panorama en el qual la tardana emancipació dels joves espanyols suposa una pesada factura per al seu benestar emocional, els ajudarà a seguir en aquest trànsit a la vida adulta.
Però en canvi la necessitat de mantenir una activitat laboral (i no sempre en el que els alemanys entenen com a feines d’estudiant, complementàries a la vida acadèmica) per poder pagar els estudis pot ser, més que una inversió, una càrrega que pot reduir el rendiment acadèmic. O augmentar el desgast psicològic quan s’han de combinar feines i estudis que en els dos casos hagin de ser a temps complet. I aquestes situacions sembla que són les majoritàries en aquest col·lectiu de sí-sís. Es converteix, així, en un element més de desigualtat social, que posa en diferents situacions de sortida els que es poden permetre una dedicació plena als estudis o oposicions (alguns dels quals a l’exigir-la fixen un tall d’entrada a determinades professions amb un biaix social) i els que no tenen alternativa. Una cosa que només una política realment efectiva de beques podria anivellar.
