Un altre dia torno

Vaig anar a caure en un gran centre comercial (molt famós) dedicat a la venda d’articles esportius (necessitava un xandall, ja veus tu). Mai abans l’havia trepitjat i em va sorprendre, és clar, la quantitat de la seva oferta. A la zona del calçat, per exemple, hi havia milers d’esportives, tantes que allò semblava una al·lucinació. "O no són veritat les sabatilles o no soc veritat jo", em vaig dir, perquè resultava incompatible aquella plètora amb la meva insignificança consumidora. Si aquell calçat hagués sortit volant de la botiga, el cel s’hauria enfosquit, tot i que el sol es trobés en el seu zenit. El mateix passava a la resta de les seccions, també a la dels xandalls, a la compra del qual vaig renunciar perquè no sabia quin triar.

Però el que més em va cridar l’atenció va ser el descobriment d’uns cucs vius destinats a la pesca. Resulta que eren coreans. N’hi havia de vermells i de negres i tots eren francament bonics. A les caixes en les quals els venien hi havia una mica de substrat (coreà, suposo), el suficient perquè visquessin deu o dotze dies, potser vint, no ho sé. Vaig imaginar el cuc clavat a l’ham, encara viu, movent-se amb desesperació coreana i vaig veure també el peix espanyol que s’hi acostava per empassar-se’l, per empassar-se l’ham.

¡Un peix espanyol caient en la trampa d’un peix coreà! Des d’un punt de vista merament patriòtic, ¿no resultava una mica humiliant? Potser sí, pregunti-ho a Abascal.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En qualsevol cas, també allò resultava excessiu per al meu enteniment. O era mentida el cuc coreà o era mentida jo, perquè les dues veritats resultaven una mica incompatibles. Això em va portar a pensar en aquelles mentides que esdevenen veritats de tan institucionalitzades que es troben: el desig d’igualtat i justícia, per exemple, que tots els polítics, sense excepció, pregonen en els seus mítings. No hi pot haver tanta gent a favor de la igualtat (d’aquí l’enuig general amb el tracte singular donat a Catalunya) i que la desigualtat campi al seu aire. O són mentida els seus discursos o soc mentida jo.

Em vaig emportar a la meva casa espanyola una caixa de cucs coreans i encara viuen, tot i que ja s’haurien d’haver mort. Potser m’he mort jo. Un altre dia torno a buscar el xandall.