Viatjar menys

¿Amb quina autoritat neguem el dret a viatjar als que, després d’haver ascendit en l’escalafó, s’aprofiten de viatges a preu tirat, de pisos turístics, d’ofertes tot inclòs? Ens agrada veure’ns com a viatgers mentre contemplem amb menyspreu els altres, que sempre seran turistes. Injuriem la conversió del món en un parc temàtic, amb ciutats estimades com Lisboa feta franquícia davant la qual fer-se selfies com si fos autoretrat (que també ho són, tot i que devastadors). Gràcies a això, algú es fa d’or, i hi ha qui sobreviu, tot i que molts cambrers hagin de dormir en caravanes perquè el que guanyen no els dona per llogar una cosa decent.

Noelia Ramírez recordava recentment dos fustigadors del viatge: Chesterton, que deia que "empetiteix la ment", i Emerson, que el qualificava de "paradís per a idiotes". És clar que no convé oblidar la cita cervantina: "El andar tierras y comunicar con diversas gentes hace a los hombres discretos". Jo, que he viatjat molt, tant per treball (guerres i espants eren al menú del dia) com per plaer (si és possible amb tren, i lent), confesso certa incomoditat al portar aquí aquests exquisits que havent viatjat, i de vegades amb més comoditats que el comú, es permeten el luxe de menysprear el que pot evadir-se de la seva condemna pagant perquè li serveixin abans de tornar a ingressar a la maquinària de l’aniquilació, que és la de l’alienació.

¿És necessari viatjar? Quan la pandèmia va fer baixar a terra els milers i milers d’avions que ara solquen el cel, i es va tancar tot, i la natura va recobrar camins, i els ocells van haver d’afinar el seu cant per adequar-lo a la cambra de ressonància de la silenciosa realitat, vam pensar que potser aquesta correcció ens faria repensar el nostre mode de vida. Aquesta ansietat perpètua per arribar abans que ningú a la primera línia de platja, a l’espectacle massiu, a les ruïnes... Noelia Ramírez citava Yun Ko-eun, autora de la novel·la La turista. L’escriptora coreana pensa que vivim enmig d’una "anarquia turística" (el substantiu no està filosòficament ben fet servir), i que "a partir de l’instant en què som turistes ens convertim en còmplices d’un delicte contra el medi ambient".

Jo he renunciat als avions pel maltractament als aeroports i a l’interior dels avions, per les aglomeracions, ensenyar els mitjons (els que encara porten aquesta peça arcaica: ara triomfen xancletes i obscens galindons), afluixar el cinturó, mostrar les nostres veritables intencions... per arribar a destinacions que consumim com l’aigua, amb voracitat de llagostes. Conscientment o inconscientment accelerem la mort del planeta.

Notícies relacionades

Swifties, el poder dels fandoms

¿I ara què?

La frontera. A les fronteres, a les platges, als mars, els turistes es creuen amb els immigrants, els nostres avantpassats o els nostres descendents. L’holandès Hein de Haas ha escrit un llibre que crec que els que miren que hi hagi una línia coherent entre el que pensen i el que fan haurien de llegir: Los mitos de la immigración: "Plantejar els debats sobre migració en termes de suport o oposició és com qüestionar o foragitar una part fonamental del que som, com a éssers humans i com a societats, i de qui hem sigut sempre. La migració és una cosa que ha existit, literalment, en totes les èpoques, i és tan antiga com la humanitat. Les persones sempre s’han desplaçat. Així doncs, abordar la migració en termes de si s’hi està a favor o en contra exclou la comprensió de la naturalesa, les causes i les conseqüències de la migració, entesa com un procés normal".

La proposta política. Viatjar menys, llegir més, caminar més, pensar més, gastar menys, viure més a poc a poc. Ser menys turistes.