Editorial
La consagració del frau a Veneçuela
Després d’autovalidar la victòria de Maduro, el seu règim amenaça amb noves mesures antidemocràtiques
No per esperada és menys preocupant la decisió del Tribunal Suprem de Justícia de Veneçuela de donar per vàlida la victòria de Nicolás Maduro en l’elecció presidencial del 28 de juliol. El camí seguit pel règim reuneix tots els ingredients d’una farsa processal des que la nit de l’escrutini el Consell Nacional Electoral es va afanyar a proclamar la reelecció del president. Els integrants dels dos òrgans formen part del nucli dur del chavisme, són o van ser en el passat militants del Partit Socialista Unit de Veneçuela, han ocupat càrrecs rellevants en la seva estructura orgànica o en diferents instàncies de l’Administració i, en conseqüència, no tenen independència de judici per legitimar el triomf de Maduro. Aquesta opinió no només la sosté l’oposició agrupada en la Plataforma d’Unitat Democràtica, sinó que la comparteixen instàncies tan poc sospitoses com el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides i personalitats tan disposades fins ara a acompanyar el chavisme com el president de Xile, Gabriel Boric.
No té sentit la negativa de Maduro de mostrar les actes de l’escrutini amb el pretext que hi ha en marxa un moviment conspirador contra el règim veneçolà, i és de dubtosa consistència jurídica el recurs d’empara presentada pel president davant el Suprem per resoldre el dissens. Tots els experts en processos electorals consideren molt garantista el sistema de triple verificació del vot que regeix a Veneçuela, que redueix al mínim la possibilitat de falsejament de les actes exhibides per l’oposició. En canvi, el Govern pot disposar d’efectives eines de manipulació per forçar la victòria de Maduro, tot i que sense poder mostrar les actes, com és obvi. Per això Boric no dubta a parlar de "consolidació del frau".
El pas que ha donat Diosdado Cabello, número dos del règim, a l’acusar de desacatament els líders de l’oposició i avançar que quedaran inhabilitats per participar en futures eleccions, abunda en el propòsit antidemocràtic de blindar el sistema, de deixar fora de joc els seus adversaris. El que és tant com amenaçar de prescindir definitivament de l’opinió d’un segment rellevant de ciutadans –majoritari o no, només les urnes poden determinar-ho– i, de passada, renunciar a una possible revisió del vincle amb els Estats Units si Kamala Harris guanya les eleccions nord-americanes al novembre. En una situació d’aïllament efectiu de l’oposició, la futura Casa Blanca no necessitarà més arguments per mantenir amb Veneçuela la política de vincles trencats.
S’obre, així, una nova etapa en la deriva autoritària del règim veneçolà, cada vegada més allunyat dels que fins ara l’han sostingut o justificat, com és el cas dels presidents del Brasil i de Colòmbia; cada vegada més aïllat, més associat i apuntalat per governs tan aliens a la democràcia com els de Rússia, l’Iran i la Xina. Mentre es degrada sense remei l’economia veneçolana es consolida un exili que fuig de la pobresa, que suma més de set milions de persones, i es consagra una fractura social sense precedents en l’últim quart de segle, la imatge més impactant del qual és l’ocupació del carrer per part dels seguidors del Govern i de l’oposició, a un pas que prengui la metxa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
