La derrota

Les demostracions d’emoció incontrolades, a mi, que soc tan castellana i tan austera, en lloc de commoure’m em generen distància. Em costa empatitzar amb qui decideix acaparar el focus d’aquesta manera. No comprenc que en els seus plans no entrés la possibilitat d’ésser derrotat/ada, quan la seva activitat implica necessàriament cada dia, cada vegada, que algú guanyi i algú perdi. Em sembla una falta de dignitat, de decòrum, de pudor, una falta de respecte al contrincant a qui furtes el seu moment de glòria per la qual també s’ha esforçat i entregat tot, com tu. Em resulta lleig fer-lo semblar un victimari per apoderar-te del rol de víctima. Però, sobretot (potser es deu al fet que provinc de les arts performatives), no concebo que per a l’alleujament d’un dolor íntim utilitzem l’espai públic destinat al ritual col·lectiu. És com si no haguessin après que la pista de competició és un escenari compartit que, cada quatre anys, trepitgen representants de nacions llunyaníssimes i diverses per acostar-nos uns a altres en una igualtat quimèrica, idealitzada, sí, però igualtat

Com en el teatre els actors, en les Olimpíades els esportistes no es representen a si mateixos, sinó als milions de ciutadans que ens hi identifiquem des de les nostres teles repartides per tot l’orbe. Les Olimpíades porten implícit un missatge de germandat i de superació, els que hi competeixen representen nacions, per això els estats fan un esforç econòmic que surt de les arques públiques (i que és directament proporcional als resultats al medaller, per cert). Durant aquelles setmanes deixen d’importar les altres coses, des de les guerres que ens separen fins a les contradiccions insuportables que ens oprimeixen, perquè ens uneix aquesta admiració per la bellesa, l’harmonia, l’estratègia, l’enginy, la noblesa i la capacitat de superació de l’ésser humà. Per això m’entristeix que només s’ocupin de la seva derrota personal i no senten devoció per la pista de joc com jo la sento per un plató de rodatge, un auditori, un teatre, un circ, espais sagrats. Com a herois i heroïnes que són, la seva incapacitat d’encaixar la derrota llança un pèssim missatge a la societat i en especial als nens: la derrota com a fracàs insuportable, com a experiència de la qual no hi ha consol, espantosa i irreparable.

Notícies relacionades

Swifties, el poder dels fandoms

¿I ara què?

No obstant, tots som derrotats diàriament. De vegades públicament i estrepitosament. Sé del que parlo. Som derrotats els cineastes quan ningú compra el nostre guió, quan el compren i la nostra pel·lícula s’estrena sense pena ni glòria. Quan no ens nominen als Goya i quan ens nominen, però no guanyem. És derrotada la meva fruitera si no ven el gènere previst i ha de llençar-lo. Derrotada si la mala ratxa persisteix perquè els veïns ens hem passat a la gran superfície, ha de tancar la parada i apuntar-se a l’atur.

Abans existia l’expressió prendre’s esportivament l’adversitat. Ara hem d’inventar un altre gir. La derrota i el dolor formen part de la vida i una competició esportiva n’és la representació. Em fa moltíssima pena pels joves esportistes i per nosaltres. ¿A quina pressió estem sotmesos si no podem assumir perdre? Els atletes donen el millor de si mateixos en les olimpíades i els admirem, ja que no ho fan en benefici propi, sinó d’un nosaltres amplíssim. Això és bonic. És una llàstima que els que formen els esportistes d’avui no els hi expliquin. Potser amb la molt més severa derrota de l’edat i el temps comprenen això de la contenció. Tots podem sentir la seva derrota sense necessitat d’escarafalls. Com va escriure Walt Whitman: "L’eloqüència més justa és també en les línies silencioses dels llavis i cara i entre les pestanyes dels ulls i en cada moviment i articulació del cos".