No és el model de finançament

L’excés de fiscalitat ha sigut la metxa final que ha generat esdeveniments històrics: des de la independència dels Estats Units fins a la Revolució francesa. Salvant les distàncies, els arguments del dèficit fiscal que rep Catalunya –en part a causa dels retards en l’execució pressupostària– van generar part de les reclamacions independentistes.

Un model fiscal com cal ha de buscar un cercle virtuós: garantir competència per atraure inversions, creació d’empreses i d’ocupació ben pagada junt amb un sistema de benestar que permeti oferir una sanitat, educació, seguretat i un sistema d’infraestructures de nivell.

Aquests dies, en un sopar estiuenc, un excongressista va explicar als meus fills per a què servia un polític. Va posar-ne un exemple bàsic: establir les normes viàries que ordenen el trànsit. Com més nivell de desenvolupament institucional i polític hi ha, millor es condueix i més seguretat hi ha a la carretera. N’hi ha prou amb haver viatjat una mica.

Notícies relacionades

¿I ara què?

Només queda el buit a Gaza

Hem tornat a entrar en la roda de l’hàmster. El discurs sobre el model de finançament de l’Estat i del nou encaix que hi té Catalunya a propòsit del pacte subscrit entre PSC-PSOE i ERC no té una resposta vàlida tret que es busquin els màxims consensos polítics. Ara com ara, és impossible. Per quatre raons: les diferents sensibilitats que hi ha dins del socialisme espanyol, l’absoluta intransigència del PP per intentar oferir una solució de pes més enllà de la crítica acerba, la hiopcresia endèmica i conseqüent amb el seu discurs de l’independentisme català i la falta d’entesa entre els visirs locals per buscar comuns denominadors que beneficiïn els ciutadans i les empreses independentment del lloc on visquin. La competència entre territoris no és negativa sempre que no superi uns límits. Serveix tant per a Espanya com per a una Unió Europea, on el dúmping fiscal ha permès a uns països, especialment Irlanda, avançar a passos de gegant.

Catalunya ha perdut els últims 12 anys per intentar ser més competitiva fiscalment. Els ciutadans i les empreses catalanes són líders a Espanya en pagar més impostos que ningú. Els objectius dels que manaven en la Generalitat eren d’altres, i així ens ha anat. Només la fortalesa de la societat civil i una Administració que aconseguia que els serveis bàsics funcionessin ha permès tirar endavant. Amb millors polítiques fiscals, Catalunya avui seria de nou líder econòmic. Debatre sobre el model de finançament que s’ha d’aplicar és necessari, però més necessari és aplicar mesures que poden aplicar-se ja i que converteixin Catalunya en un territori més atractiu per invertir-hi i viure-hi.