Editorial
Catalunya no pot esperar més
Dimarts haurien de sortir del Consell Executiu els nomenaments de tot el segon nivell del Govern
Els primers compassos de la presidència de Salvador Illa han estat marcats pel període vacacional. L’endimoniat calendari de la investidura va fer que el Govern de la Generalitat prengués possessió la setmana del pont d’agost, tradicionalment inhàbil tant en la vida administrativa com en la social. Només aquesta excepció pot justificar que el nou Executiu no s’hagi reunit en 15 dies, de manera que només han estat actius els consellers en la configuració dels seus gabinets personals mentre en el sottogoverno han seguit en funcions els secretaris generals de l’equip de Pere Aragonès, completant una de les transicions més modèliques de la història de la Generalitat, potser només comparable a la que va fer el president Montilla amb Artur Mas. Però aquesta situació, que no s’hauria d’haver produït, ja no pot ni s’ha de dilatar més perquè no tindria sentit haver insistit una vegada i una altra en la inoperància del Govern català des de l’oposició i caure ara en la mateixa dinàmica. El més lògic, doncs, seria que aquest dimarts surtin de la taula del Consell Executiu els nomenaments de tot el segon nivell del Govern i ben aviat es completi el tercer nivell amb les secretaries sectorials i les direccions generals. Serà llavors quan es pugui fer un judici global dels perfils de l’equip d’Illa, del qual el ferragosto ha traslladat una imatge distorsionada per la presència d’alguns familiars de dirigents socialistes, a qui no es qüestiona la vàlua, però que si es consolida la familiaritat com l’únic criteri de la confiança podria constituir un error.
Les prioritats d’aquesta etapa les ha definit perfectament el president Illa tant en el seu discurs d’investidura com en les seves primeres intervencions: la millora dels serveis públics per garantir la cohesió social i combatre la ultradreta (educació, seguretat i sanitat), la consolidació de la normalitat institucional iniciada per Aragonès i l’aprofitament de totes les oportunitats per reorientar l’economia catalana cap a sectors productius que mantinguin el ritme de creixement econòmic alliberant en part la pressió del sector turístic. Més enllà dels noms i de les proclames, el Govern d’Illa hauria de llançar en les pròximes setmanes una bateria de propostes que no només tranquil·litzin la societat catalana per la voluntat de girar full de la dècada independentista sinó que il·lusionin els sectors més dinàmics, i també els més necessitats, del país que han patit en silenci aquesta letargia només parcialment superada amb Aragonès.
A ningú se li escapa que la peça fonamental del projecte d’Illa passa per millorar el finançament dels serveis públics, no només perquè és un compromís del seu pacte amb Esquerra sinó perquè bona part del que es proposa fer és inviable sense més recursos, fins i tot millorant la gestió i alterant algunes prioritats. En aquest assumpte, que no depèn de la Generalitat, sinó en última instància del Congrés dels Diputats, Illa hauria d’assumir també un nou protagonisme a què han renunciat els últims quatre presidents, conciliant la defensa dels interessos dels catalans amb un model que sigui assumible per una majoria parlamentària, cosa que sembla prou difícil mentre el relat estigui en mans de la ministra d’Hisenda i d’Esquerra. La sintonia que ha exhibit fins ara Illa amb Sánchez hauria de revertir en un benefici per a Catalunya, ja que el president deu a aquesta comunitat tant la seva presidència com la seva continuïtat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
