Esports, testosterona i gènere

No hi ha prou espai aquí per parlar de les implicacions de com definim què és una dona, un tema que fins i tot enfronta diferents faccions del feminisme. Centrem-nos, doncs, en la part esportiva: on posem la frontera per compensar l’avantatge físic dels homes en moltes disciplines, pel fet de tenir nivells més alts de testosterona, que impedeix que pugui competir tothom junt?

L’allau de victòries de les atletes d’Alemanya de l’Est entre els anys cinquanta i els vuitanta, quan hi havia un programa secret de dopatge institucionalitzat, demostra que es pot ser una dona, tant per sexe com per gènere, però tenir algunes característiques biològiques més properes a les masculines. Així doncs, no n’hi ha prou amb mirar els cromosomes i posar els XX en una banda i els XY a l’altra. El cas de Khelif podria ser-ne un altre exemple: hi ha síndromes en les quals, malgrat tenir el cromosoma Y i produir testosterona a nivells masculins, les cèl·lules no hi responen perquè els manca un receptor i, per tant, el cos es desenvolupa i comporta com el d’una dona. En aquestes rares ocasions, el sexe biològic no es correspon amb el cromosòmic.

No és clar que Khelif o Yu-ting pateixin aquesta síndrome o que, pels motius que siguin, tinguin nivells més alts de testosterona, malgrat els rumors que circulen, perquè les anàlisis que se’ls han realitzat no s’han publicat per protegir la seva intimitat. Però el fet que les xarxes socials permetin que l’odi que escup qualsevol individu arribi al seu destinatari, per molts tallafocs que s’intentin posar, ha fet que ambdues hagin hagut d’aguantar abusos de personatges tan coneguts com anònims. Això és injustificable, però defensar les víctimes de linxaments massius, necessari com és, no ens hauria de distreure de la qüestió principal, que continua sent igual de vàlida: com podem fer que les competicions esportives siguin justes?

La resposta no és senzilla. Separar atletes per gènere funciona a grans trets (però en alguns esports on la força no importa podria ser innecessari, com tir, surf o ping-pong), però ja hem vist que deixa àrees grises, més enllà de si l’etiqueta ha de ser autoproclamada o validada biològicament. Igual que en la boxa estratifiquem els concursants pel pes, perquè tenir més massa muscular és clarament un avantatge, potser caldria recórrer a mesurar els nivells de testosterona en sang per delimitar les categories. Però fins i tot dins del mateix gènere masculí hi trobaríem diferències prou importants de testosterona per justificar algunes victòries. I si tirem per aquí, on ens aturem? Hauríem de separar també per alçada, per exemple, els nedadors? O els corredors de fons que tenen gens que els permeten aprofitar millor l’oxigen dels que no? Per molt que uns s’entrenin i hi posin ganes, no arribaran mai a rendir tant com els que han nascut amb certs dons.

Notícies relacionades

Swifties, el poder dels fandoms

¿I ara què?

Tornant a la frase del principi, potser els Jocs Olímpics no celebren tant l’esforç com les variants de l’ADN amb les quals hem nascut. No ens enganyem: els millors atletes del món ho són no només per les hores que es passen entrenant-se, sinó perquè tenen una combinació única de gens. Per això alguns han proposat que el que veritablement seria just seria que tothom tingués accés lliure al dopatge que permetés equalitzar aquest avantatge genètic. Aquest és el principi dels Enhanced Games que l’empresari australià Aron D’Souza vol organitzar l’any que ve. Naturalment, és una proposta absurda, perquè posaria en perill la salut dels atletes, però si mai el dopatge pogués ser cent per cent segur, potser s’hauria de prendre seriosament.

De moment, el problema de com fer més equilibrades les competicions esportives requereix una discussió a fons que ni tan sols ens estem plantejant. Els coneixements científics actuals ens diuen que la separació binària entre homes i dones és massa simplista però, veient com és de polèmic el tema, sembla poc probable que puguem anar gaire més enllà.