El disbarat universal de les massacres
Res és comparable. Les tragèdies no poden confrontar-se. Però tot acaba en mort, en violència i extermini
Existeixen analistes de la geopolítica actual més avesats a explicar el sentit, o simplement el disbarat, del conflicte continuat entre Israel i... Els punts suspensius ometen el que podria marcar el criteri de la tesi que pugui explicar. ¿Israel i Hamàs? ¿Israel i Palestina? ¿El poble jueu i l’àrab o el musulmà? No té res a veure, però em recorda a les diferències que utilitzen els mitjans per referir-se a Carles Puigdemont. ¿Fugit? ¿Exiliat? Només aquestes dues paraules marquen el contingut de la informació posterior. Només paraules. És evident que Puigdemont és un fugit i que va hagués hagut de ser detingut el 8 d’agost passat, però no per a tothom aquesta és una informació acceptable, tot i que sigui la real. Tornant al tema: conflicte entre qui.
Vaig aprofitar aquest agost per entendre millor la contesa que, diguem-ne, enfronten Israel i Hamàs. Partia d’una base humanista, intentant comprendre la profunda crisi social i de persones que condueix Benjamin Netanyahu a la complexa situació actual del poble d’Israel. La matança es va produir el 7 d’octubre. Grups armats liderats per Hamàs "van atacar almenys 19 quibuts i 5 moixavs (comunitats cooperatives), les ciutats de Sderot i Ofakim, dos festivals de música i una festa a la platja", segons expliquen els informes de l’organització de Human Rights Watch. Van ser clars atacs de venjança que van acabar amb la vida de 1.195 civils i 251 segrestats, entre civils i personal de les forces de seguretat. La dimensió de la resposta per part d’Israel és difícil de concretar. Les dades oficials parlen de 39.000 morts. La revista mèdica britànica The Lancet va publicar el mes de juliol passat un informe que parlava de 186.000 morts, o fins i tot més, de manera indirecta, a causa de l’escassetat d’atenció mèdica, aliments, refugi i aigua. ¿Parlem d’un holocaust o d’un dels seus sinònims com matança, massacre o extermini? ¿Importa el vocable?
El meu interès per entendre alguna cosa d’aquesta situació atroç em va portar a Cracòvia. L’estiu té aquestes coses. El camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau va ser l’elegit per provocar-me més dubtes. Allà van ser conduïts més d’un milió de jueus, sobretot hongaresos. Una visita pels dos camps de concentració i la narració de les milers d’històries que allà es van concentrar expliquen la cruesa de la persecució del poble jueu per part dels nazis.
Res és comparable. Les tragèdies no poden confrontar-se. Cada una té unes característiques concretes que les fan úniques. Però tot acaba en mort, en violència i extermini.
La visita a la mateixa ciutat a la fàbrica d’Oskar Schindler, la curta història del qual està relatada a la novel·la de Thomas Keneally El arca de Schindler (Edhasa, 1984), portada al cine per Steven Spielberg sota el títol de La llista de Schindler, també mostra el patiment dels jueus polonesos de la ciutat. Una persecució, una altra vegada més sense sentit, al llarg dels anys d’invasió amb una intensitat cada vegada més gran, que va acabar amb la mort de molts. La mort.
El poble jueu entén, possiblement millor que ningú, el que signifiquen les massacres sense gaire més lògica que aniquilar l’altre. A Cracòvia era el veí. ¿A Gaza? Resulta difícil entendre el silenci de les veus crítiques, que deuen existir entre els fills d’Israel a les decisions de Netanyahu. Dins d’un crematori d’Auschwitz ho vaig entendre, on no et poses a plorar perquè estàs envoltat de gent. Allà crida el sense sentit i no pots respirar.
