Independentistes: toca recomençar

Junts per Catalunya té convocat el seu congrés per a finals d’octubre, els dies 25, 26 i 27. El d’ERC, si Oriol Junqueras no aconsegueix que s’avanci, està marcat al calendari per al 30 de novembre. La CUP, per la seva banda, es troba immersa fa un temps en un exercici de discussió interna que ha batejat com a Procés de Garbí, i els resultats del qual s’han de conèixer abans que l’any s’acabi.

El partit de Puigdemont liderarà l’oposició a Illa al Parlament. Al Congrés dels Diputats, en canvi, forma part de la majoria heterogènia que va propiciar la investidura de Pedro Sánchez, que, a més, necessita els postconvergents per tirar endavant les seves iniciatives legislatives. A Catalunya, Junts haurà de ser capaç de combinar una oposició dura amb propostes polítiques ambicioses, que puguin ser atractives per a l’electorat de centre i centredreta. Té el repte, en aquest darrer apartat, d’exercir tota la pressió perquè l’anomenat finançament "singular" per a Catalunya pactat entre ERC i el PSOE avanci. Ningú, i encara menys els seus votants futurs –en què s’ha de focalitzar– entendrien que fes el contrari, és a dir, fer-la descarrilar.

Al seu congrés, Junts pretén, d’una banda, enfortir-se ideològicament i programàticament, i, de l’altra, situar Carles Puigdemont al capdavant del partit (avui exerceix el seu hiperlideratge com a simple militant de base). L’expresident i els seus, si realment volen abandonar el laberint en què estan ficats, han d’admetre que, efectivament, estem davant d’una nova etapa i que, en aquesta, són les idees i els projectes concrets allò que realment comptarà, i no pas seguir alimentant la il·lusió d’un retorn impossible a l’1 d’octubre del 2017. De si Puigdemont és capaç –ho serà?– de rectificar i fer aterrar Junts en el terreny de la política realista i útil dependrà el futur del partit. Continuar subscrits a l’independentisme màgic o lliurar-se a la pulsió d’acabar amb ERC d’una vegada per totes, com a alguns els demana el cos, suposarien dues equivocacions greus.

Notícies relacionades

¿I ara què?

Només queda el buit a Gaza

Els republicans, al seu torn, són els que tenen davant seu un panorama més desafiador. En aquests instants, el sector encapçalat per Marta Rovira busca desesperadament formar una candidatura capaç de derrotar Oriol Junqueras, qui ha deixat clar que vol estar al capdavant d’ERC. Han de trobar un candidat que sigui atractiu però que no hagi tingut protagonisme en els darrers anys, ja que la idea força dels roviristes és la necessitat de substituir la cúpula –aquest és justament el motiu esgrimit per la mateixa Rovira per a la seva renúncia– per afrontar la nova etapa millor preparats. El càsting no està resultant gens, però gens, fàcil.

Estratègicament, els republicans han de conjurar el perill, real, de convertir-se amb el temps en una crossa del PSC i del PSOE. Si hi hagués estabilitat interna i no divisió, ERC podria haver-se integrat al govern del president Illa, com probablement faci a l’Ajuntament de Barcelona amb Jaume Collboni. Hauria estat el millor per, des de dins, exigir el compliment del que s’ha pactat, cosa que serà molt complicada des de fora. No resultarà senzill per als republicans trobar la seva nova posició al tauler polític, atès que el lideratge de l’esquerra serà per al PSC i el de l’independentisme, per a Junts. No és evident, tampoc, que la CUP pugui recuperar el protagonisme d’abans. Primer, haurà d’adaptar les estructures i el funcionament per ser menys assembleària i deliberativa, però més fiable i previsible. Després, o alhora, ha d’evolucionar deixant enrere els catecismes ideològics inflexibles que tant de mal els han fet internament –en la lluita entre corrents– i externament, així com, de retruc, a la resta de l’independentisme.