Amb la simbologia no n’hi ha prou
Més enllà de les banderes
Un Govern per a tothom ha de deixar enrere un camí excloent
Un aspecte que va cridar l’atenció dels actes de presa de possessió del president Illa i dels seus consellers va ser l’absència de la bandera d’Espanya, tot i que cal dir que en realitat l’absència de l’emblema espanyol en aquest tipus d’actes no és una cosa excepcional ni únicament imputable a governs de signe independentista. Aquesta circumstància, en canvi, va contrastar amb la imatge de la primera reunió oficial amb l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, que es va fer pocs dies més tard i que va estar presidida per la senyera i les banderes espanyola i europea. Aquest fet va ser celebrat per alguns, entre els quals em compto, com un signe de normalitat institucional i com un gest de naturalesa simbòlica conforme amb la idea del Govern de tots expressada pel president Illa i amb el qual es pretén que tothom se senti representat per la institució i no excloure ningú. Perquè no és que la presència en solitari de la bandera catalana exclogui, en realitat és la bandera oficial de tots els catalans, amb independència de si la seva identificació nacional és única o és dual, i per tant ningú hauria de sentir-se menyspreat per ella. Però durant massa temps l’independentisme ha fet de l’exhibició en solitari de la senyera un acte de militància per exhibir el seu menyspreu cap a allò específicament espanyol –i vistes les reaccions alguns pretenen que així continuï sent– i per recordar la seva hegemonia institucional fent que molts catalans no independentistes se sentissin exclosos de les seves institucions d’autogovern. No obstant, en honor a la veritat cal recordar que la bandera espanyola sempre onejava fora del Palau de la Generalitat, tal com és preceptiu, i només s’amagava a dins i que només durant uns minuts la bandera va ser arriada del Palau i no precisament amb motiu de la declaració d’independència sinó com a mostra de suport per part d’alguns treballadors públics al president Quim Torra amb motiu de la decisió de la Junta Electoral d’executar la seva inhabilitació.
L’assumpte de les banderes, que no va més enllà de l’aspecte simbòlic tot i que el simbòlic mobilitzi i exciti molt, no adquireix la seva veritable dimensió si no va acompanyat de polítiques que demostrin efectivament la voluntat per fer un Govern per a tothom. Que ningú se senti enganyat, perquè un Govern per a tothom no és només un Govern que faci carreteres, que millori l’atenció sanitària o l’educació o que posi ordre en la policia autonòmica, que també. És un Govern que presti atenció a les polítiques identitàries i corregeixi el camí excloent dels últims anys. És un Govern amb una agenda pròpia en matèria de cultura i també en l’àmbit lingüístic i això no és precisament el que es dedueix, d’entrada, de deixar aquests àmbits a mans de càrrecs d’ERC, sens detriment de la seva vàlua, perquè això equival a assumir la continuïtat d’unes polítiques amb les quals els socialistes no sempre han estat d’acord.
El PSC ha aconseguit convertir-se en el partit majoritari de Catalunya perquè s’ha convertit en un partit refugi. L’han votat des dels sectors catalanistes moderats orfes després de la desaparició de CiU fins a molts d’aquells que van impulsar Ciutadans, especialment durant els anys àlgids del procés. Per això, ara que aquest partit està a punt de desaparèixer, si vol mantenir i augmentar la seva hegemonia, no hauria de repetir els mateixos errors ni de tornar a donar ales als motius que el van veure néixer i créixer.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
