El secret de morir vell i content
Ha mort als 117 anys Maria Branyas, la persona més vella del món, tot i que a l’instant algú, en algun lloc remot, va ocupar el seu lloc, aquestes coses funcionen així, com si el destí ens recordés que no hi ha ningú imprescindible. A mi, el que m’agrada de la gent centenària és veure com es riuen de nosaltres. Com saben que en cada entrevista se’ls preguntarà pel secret de viure tant temps, centenaris de tot el món es reuneixen una vegada a l’any en un lloc secret, en una espècie de Club Bilderberg de la longevitat, i acorden respondre burrades, així es burlen dels joves, que als seus ulls som gairebé tots. En realitat, cap d’aquestes venerables persones té ni punyetera idea de per què segueix entre els vius, però ja que la gent és tan pesada preguntant, tindrà respostes.
–¿El meu secret? Prendre un vas de vinagre en dejú. Oli en un llum, jove, provi-ho.
–Molt sexe. Si pot ser, amb una dona diferent cada dia (riallada).
–¿Jo? Castedat, jove, molta castedat, així s’estalvia energia.
–¿Vol arribar als 110, com jo? Una copeta d’anís a mitja tarda.
–No provar mai l’alcohol.
–Ficar-se al llit pel costat dret.
–Jo cada dia escolto RNE i aquí em veu, amb una salut de roure.
–No llegir, els llibres desgasten el cos.
I així ens van prenent el pèl, la vida es fa més suportable rient-se del proïsme.
L’important, més que viure molt, és morir content. A Profecía, Sandro Veronesi relata els últims dies del seu pare, malalt terminal, i com una nit l’enxampa mirant teleporqueria (a Catalunya podria substituir-se per les sempiternes notícies sobre les restes del procés, que això sí que són escombraries de les bones). Al preguntar-li què fa veient una cosa que sempre ha detestat, el vell li respon:
Notícies relacionades–Veig aquests programes de merda per convèncer-me que la vida és de veritat tan miserable, que no hi ha amor ni bellesa ni enginy, sinó un sòrdid assumpte de rancors, xafardejos i olor de tancat. Així, ¿comprens?, em resulta més fàcil abandonar-la.
El propòsit d’aquests programes, entén llavors Veronesi, és fer menys dolorosa la partida dels malalts terminals. Si seguia la política a Catalunya, Maria Branyas se’n deu haver anat també amb tota tranquil·litat, potser murmurant un "aquí us quedeu".
