Benvinguts, Oasis

La treva i la tornada a la carretera d’Oasis ha tornat a partir el món en dos, entre els devots de Noel i Liam Gallagher –rendits davant l’esdeveniment més determinant de la història recent– i els que creuen que els germans són dos empestats que haurien de ser expulsats del planeta Terra. Uns col·lapsen les webs del grup per accedir a les entrades dels seus 14 concerts al Regne Unit i Irlanda i multipliquen els preus dels hotels fins a l’infinit, mentre d’altres incideixen que només tornen per diners i vaticinen que tornaran a separar-se després de la gira llançada per commemorar el trentè aniversari de la publicació de l’àlbum Definitely maybe.

Com en tantes altres coses, no tot és només blanc o negre i existeix una àmplia gamma de grisos on trobar l’equilibri. Una, que té Don’t Look Back in Anger a la llista de reproduccions favorites de Spotify però que es queda freda davant altres cançons que no li semblen obra de la mateixa banda, considera que la tornada d’Oasis als escenaris és una bona notícia. Que els dos germans tornin a tocar junts després de 15 anys de guerra fratricida retransmesa minut a minut la reconcilia amb la condició humana, ho facin pels motius que ho facin, toquin les cançons que toquin i durin el que durin després dels 14 concerts.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La banda, un dels màxims exponents del brit pop de mitjans dels 90 als quals infinitat de joves mai han pogut escoltar en directe, s’afegeix a la multitud de bandes retirades que tornen als escenaris. Com tan bé apunta Jordi Bianciotto, res millor que una sèrie de concerts per tal de mirar d’aconseguir més diners amb uns riscos mínims quan es tracta de grans noms i de llargues esperes.

Benvinguts siguin Oasi, les seves guitarres i les seves melodies clàssiques que, tot i que recordin d’altres, tornen el pop al centre musical al Regne Unit i demostren que segones parts sí que poden ser bones. Tot i que sigui 15 anys després.