L’extensió de la dictadura de l’estètica

La preocupació per l’aparença física i per ajustar-se als estàndards de bellesa no és un fenomen nou. Aquesta pressió per adequar-se a cossos i cares considerats normatius ha afectat principalment les dones, que són les que tradicionalment s’han vist sotmeses a la tirania de la primesa, de les corbes, d’uns trets facials específics en funció de les modes o de l’eterna joventut.

No obstant, malgrat l’existència de moviments socials de denúncia com el body positive, encaminat a empoderar les persones amb sobrepès o amb trets físics considerats no normatius, i fins i tot de la implementació de polítiques públiques destinades a relativitzar el valor dels estereotips físics i a promoure la valoració i l’acceptació de la diversitat, el cert és que aquesta preocupació no només s’ha exacerbat sinó que s’ha estès a segments de la població que fins fa poc es mantenien immunes.

Està demostrat que la pressió estètica apareix cada vegada a unes edats més primerenques i afecta especialment les nenes, tot i que no només a elles. Són moltes les preadolescents que de manera precoç s’inicien en rutines de cures facials i corporals i que es maquillen de manera quotidiana, és a dir, fins i tot per anar a l’escola. Una tendència que s’ha estès, sobretot després de la pandèmia, gràcies a l’omnipresència de les xarxes socials i al regnat d’hordes d’influencers que comparteixen els seus trucs de bellesa, i que han trobat en el públic adolescent un terreny ben abonat en el qual prosperar. No cal que dir que d’això s’ha beneficiat una indústria de la cosmètica en ascens que ho ha promogut i que ha vist augmentar el seu target de manera exponencial, igual com també la seva facturació. De la mateixa manera que la indústria de la cirurgia estètica, que no només ha multiplicat el nombre i la tipologia de les intervencions sinó també els perfils dels pacients. Perquè si fins ara les dones eren les principals víctimes de la tirania de la bellesa, cada vegada hi ha més homes que hi sucumbeixen i cada vegada més persones que ho fan a unes edats més primerenques.

Aquest és un fenomen que en el seu conjunt ha de ser motiu d’una profunda preocupació, no només per la banalitat que pot suposar un exagerat culte a la cara i al cos, sinó per les implicacions que això pot tenir en la salut física i mental dels ciutadans. Aspirar tant sí com no a una determinada talla o a un cos amb un aspecte determinat pot generar, com és sabut, trastorns alimentaris o demandes d’intervencions quirúrgiques que en ocasions poden resultar un perill per a la salut, mentre desitjar uns trets facials específics o bé mirar d’eludir tant sí com no les inevitables marques del pas de temps poden ser indicatius d’una falta d’acceptació de la realitat que en ocasions pot fregar la patologia. Naturalment la majoria de la gent prefereix una bona aparença física a una de dolenta, però seria necessari un esforç col·lectiu per fugir d’aquesta dictadura i molta pedagogia per recordar que l’important és tenir una bona salut física i mental.