Un pacte que no portarà l’apocalipsi

El pacte entre republicans i socialistes no expressa cap voluntat de tornar a l’Espanya del 1873, ni tampoc la de convertir l’actual Estat espanyol en un Benelux. El final feliç amb què somien alguns dels signants (els del PSC, se suposa) s’assemblaria més a la Confederació Helvètica, que, com tothom sap, és un Estat federal. Els que sí que fan els signants és deixar clar que la fórmula de finançament que finalment s’aprovi al Congrés ha de ser compatible amb l’avanç cap a un model tributari federal. No és habitual que el PSOE firmi declaracions d’aquest tipus i molt menys que ho faci un partit independentista com ERC. Potser aquí hi ha la raó de tanta hipèrbole.

El pacte entre el PSC i ERC proposa que Catalunya disposi d’un finançament singular que concedeixi a la Generalitat la recaptació, gestió i liquidació de tots els impostos, gràcies a un acord bilateral entre l’Estat i la Generalitat. Aquest concert a la catalana, asseguren, ha de ser compatible amb l’òrgan multilateral que regeix el finançament autonòmic i ha d’afavorir la solidaritat entre tots els territoris, respectant l’ordinalitat del sistema. És una proposta ambiciosa que contempla totes les prevencions per evitar trencar res. La multilateralitat sobreviurà i la quota de solidaritat s’acomplirà escrupolosament.

El concepte clau per entendre la magnitud de la tempesta desfermada pels temorosos del respecte a la pluralitat, fins a arribar en alguns casos al trasbals, ha de ser la projecció federal d’aquest primer pas. Per fonamentar tal evolució, no hi ha referència a la pèrdua de titularitat per part de l’Estat dels grans impostos, IRPF o IVA, que, si es produís, donaria la raó a Josep Borrell, que ha remarcat que tal renúncia seria impròpia d’una federació. El que sí que es contempla és el compromís d’augmentar la capacitat normativa de la Generalitat en matèria impositiva.

La negociació entre el PSC i ERC ha aconseguit, en definitiva, el que no va poder prosperar en l’Estatut aprovat al Parlament el 2005: la bilateralitat en la negociació. El PSOE llavors s’hi va negar, ara, compel·lit per l’experiència del 2017, la seva debilitat parlamentària i la seva legítima ambició de seguir a la Moncloa, no ha tingut cap més remei que acceptar la fórmula. I malgrat la pulcritud de la literalitat, la majoria de les comunitats s’ha alineat darrere de la falsa bandera de la insolidaritat i la destrucció confederal d’Espanya. Les comunitats forals mantenen un prudent silenci.

Notícies relacionades

Swifties, el poder dels fandoms

¿I ara què?

L’apocalipsi institucional d’Espanya no arribarà per culpa del pacte de finançament català, sigui quina sigui la seva plasmació en paper de llei. El que cal veure és si l’impuls d’aquest acord ens acostarà o no a la reconversió d’Espanya en una federació d’estats. Aquesta reforma, òbviament, exigeix una gosadia constitucional molt més gran que l’audàcia exhibida per Pedro Sánchez per anar salvant el seu Govern de progrés i, alhora, ajudar Salvador Illa a convertir-se en president de la Generalitat amb els vots d’ERC i l’oposició de Junts. A més a més, fins ara, el PSOE ha actuat més com un partit federalitzador que federalista.

El federalisme (autogovern de les parts i Govern compartit del tot) està acceptat com la fórmula més eficaç per mantenir unit un Estat plural. Qualsevol dia serà bo per afrontar el repte, tot i que, potser, quan es faci, ja haurem passat a engrossir la llista de víctimes de la síndrome de Walter Long, el diputat unionista britànic que va arribar tard a entendre, cap al 1914, quin era l’antídot al moviment independentista a Irlanda.