En una església buida

Augmenta encara més la secularització de la societat catalana, per sobre de la mitjana espanyola. Sembla no importar a ningú però a Catalunya hi ha catòlics, encara que no ho sembli. La continuïtat cristiana ha desaparegut de l’hipermercat mediàtic però continua sent un element fix en la vida de milers de ciutadans. El laïcisme i la relativització han aconseguit cancel·lar la presència pública del catolicisme, l’han privatitzat. No té presència en la plaça pública.

L’adhesió a l’independentisme per part de sectors del clergat és un altre factor, en detriment del sentit de comunitat unida per la fe que és l’esperit universal del cristianisme. La secularització és un factor que es dona en gairebé tot Europa però la identificació de sectors de l’Església a Catalunya amb el secessionisme és un factor específic, en alguns casos amb llaços grocs i fotografies dels anomenats presos polítics exhibits als temples. Incidentalment, a Catalunya existeixen ara més de tres-centes mesquites.

N’hi ha prou de veure les esglésies buides si no tancades, la falta de sacerdots i que els seminaris tinguin poc alumnat excepte pels seminaristes procedents de països llatinoamericans. Això s’afegeix a les discrepàncies profundes entre el front ultranacionalista i els sectors que es consideren neutrals encara que sovint, molt pressionats, caiguin en el mimetisme o una equidistància apocada. El culte separatista en no poques parròquies ha allunyat els fidels que no s’hi identifiquen perquè pensen que els temples cristians tenen una missió espiritual i no política o perquè no assumeixen la contraposició entre Catalunya i Espanya.

Cristianisme i Catalunya

AAl segle XIX, amb la Renaixença, es dona una impregnació de la idea cristiana amb una certa visió de Catalunya. Pot veure’s com una paradoxa. En aquell moment a molts indrets de Catalunya només es coneixia el català parlat i l’Església catòlica va haver d’adaptar-se a les circumstàncies. Però després, quan s’incorporen nous blocs demogràfics castellanoparlants, la insistència en una Església monolingüe en català, tant com les campanyes contra els bisbes no catalans i la identificació amb els postulats sobiranistes, ha seccionat la comunitat catòlica. Podríem dir que no són moments per a una recomposició, una concòrdia.

Notícies relacionades

Fins que siguem vells

Els homes ‘cagats’ davant les denúncies

La politització d’alguna manera haurà influït en la pèrdua de fidels: a Catalunya la pràctica religiosa és inferior a la de la resta d’Espanya. A les diòcesis catalanes s’ordenen sacerdots amb comptagotes. Hi ha menys contribuents que marquen amb la X per aportar a l’Església catòlica.

Catalunya va ser una de les zones amb més vocacions de tot Espanya, així com amb més ordes religiosos. Tot això sembla molt remot en el temps. Correspon a un grau galopant de des-cristianització a partir dels anys seixanta, en termes de pràctica religiosa i d’arrels culturals. Catalunya és una societat bilingüe i reiterar l’error d’una obstinació monolingüe en català no du a la cohesió social. Aquesta entelèquia monolingüe no atreu a les esglésies la població procedent de països llatinoamericans: això explica l’augment notable dels centres de culte evangelista. Les diòcesis tanquen temples. Simbòlicament, la societat catalana ha anat quedant desvinculada de la urbs cristiana.