El carril del setembre

Els taxistes de Barcelona temen cada any l’arribada del setembre. Expliquen que el trànsit aquestes primeres setmanes de la rentrée és més caòtic, excitat, com si tots els cotxes en moviment alhora formessin una única massa, una bèstia que es desemmandreix i serpenteja pels carrers de la ciutat amb arrencades de fúria puntuals, moviments imprevistos, sacsejats. La pacificació de la ciutat amb els seus carrils bici i les seves superilles han acorralat l’animal, aquests últims anys, i que l’agost sigui menys inhàbil que mai en la història no impedeix que al setembre el carrer vibri amb una vitalitat estranya, electritzant, i així ha de ser: necessitem cotxes en ciutats que aspiren a ser d’entorns a 15 minuts a peu però que obliguen encara a desplaçaments llargs per treballar o estudiar i no garanteixen encara la rapidesa i eficàcia del transport públic desplegat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Serà un setembre on això també pot renovar esperances de canvi, amb nou curs polític, passos importants per fer en el traspàs de Rodalies, en compromisos econòmics per millorar trens, accelerar connexions de tramvies. Els pressupostos serveixen també per encarrilar aquestes respostes, més enllà del tacticisme dels partits polítics, abocats a posar ordre a les seves files i treure pit davant futurs electors que validin les seves propostes i els donin cotes de poder per desplegar-les quan hagin de tornar a les urnes.

Torna el setembre i mirem endavant, però no oblidem tampoc que la urgència no ha de passar per sobre de l’important: no perdre de vista mai el nostre carril.