El país fantasma
No hi ha mesuradors neutrals per calibrar les coses que ens molesten. Primer de tot cal dir que, en algunes qüestions, potser jo mateix acumulo un excés de susceptibilitat. No ho nego. Però és que aquest estiu, enmig de l’òpera bufa que va ser la tocata i fuga de Puigdemont, vaig estar enganxat a la ràdio per no perdre detall; des de la filípica de l’expresident davant els seus incondicionals fins al ridícul policial, burlats els Mossos per un muntatge de barrets de palla, digne de figurar en un esquetx de la pantera rosa. El desvari de l’"operació gàbia", com si estiguessin perseguint un perillós terrorista, va engrandir una taca reputacional molt dolorosa per a la policia catalana. El ressuscitat Trapero tindrà feina, sens dubte. La qüestió és que, en les hores posteriors a la seva fugida, el gran dubte era saber on era Puigdemont; si es mantenia amagat en algun lloc de Catalunya o havia aconseguit posar terra pel mig, com així va ser. I va passar que, en aquest context, un locutor li va preguntar a l’advocat, Gonzalo Boye: "¿És possible, doncs, que Puigdemont sigui fora... de l’Estat?".
Aquí és on qualsevol lector pot dir-me que soc un perepunyetes; no ho critico. Però és que són ja tants anys assistint a aquesta pueril campanya per ometre la paraula Espanya que ja no sé si emprenyar-me o descollonar-me. Sé que la intenció dels negacionistes té un fons polític, clar, però a mi em resulta directament ridícul. Perquè Espanya –com Catalunya, Alemanya i l’Uzbekistan– és un territori amb els seus rius, les seves serralades, les seves carreteres, els seus boscos... i un Estat és una altra cosa: un entramat juridicopolític que regula la vida de persones i institucions i del qual, per cert, la Generalitat forma part. Almenys, de moment. Espanya pot ser un país més o menys atractiu, podem discutir sobre els seus poders fàctics, sobre els errors del sistema; pots tenir la voluntat de mantenir-te dins o independitzar-te. No passa res. Però abjurar la seva existència, com un nen malcriat, per la via de no esmentar-la ofèn la raó. I també moltes persones. ¿És necessari.
