Terratrèmols

Aquesta setmana n’hi ha hagut un de magnitud 5,4 amb epicentre al sud de Lisboa i els efectes, afortunadament febles, del qual s’han sentit en la meitat occidental de la Península, recordant que som en una zona sísmica en què el frec de les plaques tectòniques americana i africana es deixa notar, de tant en tant, a la superfície. És el que va passar el 1755, quan un terratrèmol seguit d’un sisme submarí va destruir Lisboa –i li va permetre al marquès de Pombal reconstruir-la encara més bonica– i el que va passar el 1960 a Agadir i també l’any passat al sud de Marràqueix, amb tràgiques conseqüències per al nostre altre veí, el Marroc. Són esdeveniments que ens recorden que vivim en un planeta viu que no controlem i del qual no som amos, sinó inquilins, ja que existia abans que arribéssim i ho farà temps després que hàgim fet mutis pel fòrum. El nostre és pagar la renda sense espatllar-lo.

Com molts d’altres, també jo he viscut un parell de terratrèmols i els puc assegurar que l’experiència és molt desagradable, perquè simplement no hi estem preparats: no estem preparats perquè tremoli el terra, s’esquerdin parets i s’esfondri l’entorn. Si el terra que trepitgem no és segur, ¿què ho és? Quan trontolla també ho fa el nostre univers de certeses i llavors el pànic ens impulsa a buscar empara en el primer que tenim a mà.

Això mateix passa al món en què vivim, que canvia tan de pressa que esquerda els fonaments i tomba els pilars sobre els quals hem assentat la nostra existència. Durant mil·lennis hem viscut en un món que no canviava o ho feia molt a poc a poc: el que naixia ric moria ric i el que naixia pobre moria pobre, els exèrcits romans, inques i napoleònics no avançaven a més de 4,5 quilòmetres per hora, es navegava a vela i les plagues delmaven la humanitat amb macabra regularitat. Lluís XIV tenia una fístula anal que li va fer passar-les magres i el primer baró de Rothschild va morir quan se li va infectar una dent a finals del XIX i encara no hi havia penicil·lina. I de sobte, tot va canviar: la màquina de vapor va construir fàbriques i va crear obrers, va permetre el domini dels mars i els ferrocarrils van revolucionar les distàncies i els viatges. Tot es va accelerar. El 1903, els germans Wright van volar 300 metres, el 1947 va solcar el cel el primer motor de reacció i el 1969 Neil Armstrong va arribar a la Lluna i va dir allò tan bonic d’"un petit pas per a l’home, però un salt gegant per a la humanitat". Va tenir temps per preparar-ho.

Notícies relacionades

El que digui Mario Draghi

¿Com està el cotxe elèctric?

I des d’aleshores no hem parat de córrer: la revolució tecnològica, la de l’àtom, ens amenaça amb la guerra nuclear i alhora produeix robots que ens disputen la feina i augmenten la productivitat i l’oci; la revolució digital, la del bit, ens porta la intel·ligència artificial generativa, que canvia les nostres vides com res ho ha fet fins ara en una aventura sense límits que és la de més importància mai empresa per la humanitat i que pot acabar malament, si al final ens domina. Si avui el goril·la està al zoo i jo el miro és perquè soc més intel·ligent, ¿què passarà si un dia la màquina és més intel·ligent que jo? ¿Acabaré jo rere els barrots d’un zoo? Ara arriba la revolució genètica, la del gen, que permet editar el genoma humà, acabar amb malalties hereditàries i, portada al límit, produir esclaus o superhomes. Les seves possibilitats només es comencen a percebre i ja plantegen seriosos problemes ètics i morals. I mentre tot això passa, els avenços en medicina i salubritat han fet que la població mundial més que es tripliqui entre el final de la 2GM i avui, passant de 2.500 a 8.000 milions de persones, que la globalització posa en contacte estret, mentre també estén els virus i crea llocs de treball en uns llocs i el destrueix en d’altres, o fa que els nostres modestos estalvis es puguin fondre perquè Lehman Brothers fa fallida a Nova York.

Molts canvis i massa ràpids, la nostra ment no els inclou, i per això els populismes són un fenomen de la nostra època, ja que neixen i creixen en el caldo de cultiu d’una ciutadania atordida, desconcertada i temorosa, davant el terratrèmol que sacseja i canvia les nostres vides. Demasié pal body que es deia, mentre alguns se n’aprofiten.