Trapero i Orriols, dos models de seguretat

És cert que la seva arribada al càrrec ha de suposar, en primer lloc, la pacificació d’un cos que ha patit més que cap altre els embats de la polarització política. El mateix Trapero ha sigut víctima del procés. Malgrat el prestigi adquirit durant els atemptats del 2017, està en el punt de mira de l’independentisme més eixut i dels que no s’han assabentat que Catalunya té una policia autonòmica. Només es pot esperar que el seu prestigi social i el seu ascendent al cos serveixin per allunyar els Mossos de tots els intents de manipulació. Els nomenaments de Miquel Esquius, un nou cap del cos de tarannà dialogant, i de la seva segona, Alicia Moriana, una policia amb mà de ferro, hi haurien de contribuir.

Catalunya té un problema amb la seguretat i un d’encara més gran amb la creixent percepció d’inseguretat. Durant aquesta legislatura, l’evolució d’aquesta percepció tindrà dos protagonistes: Trapero i Sílvia Orriols. Mentre Trapero ha sigut nomenat perquè la seguretat augmenti, Orriols lidera un projecte polític que viu de la inseguretat. Mentre que per al nou director general la seguretat es diu violència, armes, droga, crim global, estafes virtuals, radicalització gihadista, terrorisme o delinqüència de baixa intensitat, per a Orriols la inseguretat està associada a la immigració, als menes, els musulmans, a tot allò que posa en qüestió la seva idea d’una Catalunya monolítica, excloent, tan perillosa com impossible.

Notícies relacionades

Swifties, el poder dels fandoms

¿I ara què?

No ens posem una bena als ulls. La seguretat ha empitjorat i Trapero té al davant una tasca de gran transcendència social i política. Del seu encert a aturar la inseguretat dependrà que visquem millor, més tranquils, però també que el debat públic sobre la seguretat s’allunyi de la demagògia. Si encerta, augmentarà la seguretat, disminuirá la sensació d’inseguretat i els venedors de xenofòbia que nien a Aliança Catalana i a Vox ho tindran més difícil. Si fracassa, els dos diputats d’Orriols al Parlament poden ser més d’aquí a quatre anys. La seva tasca no és fàcil perquè els reptes són molts i simultanis. En matèria de seguretat, no es pot dir: comencem pels barris (per important que sigui) i deixem l’amenaça terrorista per a l’any vinent. No es poden dedicar tots els recursos a les plantacions de marihuana, mentre augmenta l’arribada de partides de cocaïna, o esclaten els delictes vinculats a l’ús fraudulent de la intel·ligència artificial. Tot és prioritari.

Potser la prioritat pot fixar-se més en el com que en el què. ¿Per què hi ha tan poca policia al carrer? Fer-la més visible no només té un efecte dissuasori; pot contribuir a un nou pacte social entre policia i ciutadans, essencial als barris més difícils. Una cosa essencial per aïllar els delinqüents, prevenir la radicalització, detectar a temps aprenents de bruixot com l’imam de Ripoll o lluitar contra l’auge de la ultradreta. ¿Per què no hi ha més col·laboració amb els policies locals, que són al peu del canó? Conec la resposta habitual: necessitem més recursos i més efectius per atendre tots els reptes alhora. Doneu-los-hi. El Govern ha de deixar clar que la seguretat no és patrimoni de la dreta i ha de proporcionar a Trapero els mitjans perquè l’acció dels Mossos guanyi en proximitat i eficàcia, i contribueixi a la idea que una societat complexa, plural i diversa no ha de significar més inseguretat, com pretén Sílvia Orriols.