Alemanya: el semàfor trencat

¿Qui són els guanyadors a banda i banda del taulell? A l’extrem dret, Björn Höcke, el més ultra dels ultres, amb coqueteig permanent amb la simbologia nazi –en set ocasions ha estat investigat per càrrecs relacionats amb el negacionisme i l’odi ètnic– i defensor de l’expulsió massiva de migrants no regularitzats. Abans de la fundació del seu partit, havia participat en marxes del partit neonazi NPD. És tal el seu radicalisme que fins i tot Le Pen, Orban i Meloni el descarten com a aliat europeu. Emperò, el seu èxit a Turíngia ha estat contundent, i certifica l’èxit meteòric del seu projecte polític. De moment, tots els partits mantenen el cinturó sanitari i neguen cap possibilitat de pacte, amb la memòria encara fresca de l’ordre que va donar Angela Merkel des de Sudàfrica, quan va obligar a revocar l’acord que havia fet el seu partit amb Höcke el 2020. Tanmateix, els analistes coincideixen en la dificultat de mantenir intacte el bloqueig, perquè serà obligatori alguna mena d’acord amb l’AfD si no es vol el col·lapse institucional.

A l’altra banda, Sahra Wagenknecht, antiga líder del moviment marxista-leninista Plataforma Comunista, que ha fundat l’actual BSW fa pocs mesos i amb el qual ha aconseguit ser la tercera força en aquestes eleccions. És a dir, extrema dreta i extrema esquerra, i al bell mig la desfeta absoluta dels partits de l’anomenada Coalició Semàfor –SPD, verds i liberals (FPD)–, la solidesa de la qual és precària i sembla molt difícil que aguanti a les properes eleccions generals, que haurien de convocar-se d’aquí a un any. Els socialdemòcrates no han arribat ni al 8% en els dos länder, els verds en poden quedar fora, i els liberals no han arribat a l’1%. No cal dir que, amb aquesta debacle, el lideratge del socialdemòcrata Olaf Scholz està a la corda. Els únics que han salvat els neulers, tot i que de manera migrada, han estat els democratacristians de la CDU, però amb una considerable mossegada de vots: els ultres els han guanyat a Turíngia amb més de nou punts i gairebé els han empatat a Saxònia, on els democratacristians governen des de la reunificació.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A partir d’aquestes dades tan clares, els motius també semblen clars: els dos extrems han fet servir el tema immigratori, i tots dos, des de diferents perspectives, estan en contra de mantenir el suport a Ucraïna, amb una Wagenknecht que reclama un acord amb Rússia i la recuperació del seu gas i petroli. I amb un afegit decisiu: sedueixen el vot jove, que majoritàriament s’informa amb TikTok, la plataforma que els dos extrems dominen amb missatges simples i contundents.

D’aquesta manera Alemanya segueix el camí que ja havia endegat Itàlia i recentment França, també travessada pel mig pels dos extrems ideològics. La tendència és clara: es redueix l’espai polític central, els partits tradicionals pateixen una severa crisi de credibilitat, i els partits ultres (a un extrem ideològic i l’altre) ocupen els espais buits que deixen els grans partits, incapaços de tenir resposta als temes més calents, amb la qüestió immigratòria com a preocupació central. És un persistent canvi de paradigma que ens condueix a societats més extremades, més espantades i, en conseqüència, menys saludables. Entre seguretat i llibertat, el ciutadà sempre escull la seguretat, i és en la inseguretat on neixen les incerteses i les pors dels ciutadans. Per això basculen cap als extrems, perquè semblen més forts, encara que siguin més fal·laços.