Queda el dubte de si el final de l’estiu és una data, o un interval, o un esdeveniment determinat, o simplement un pressentiment, una superstició, abans de fer-se a poc a poc evident, dramàtic, inevitable. Hi ha un instant en què de sobte saps que ja no et sents capaç de qualsevol gesta vacacional absurda. Molt al principi, l’estiu afavoreix un estat d’eufòria en què qualsevol cosa que se t’acudeixi se’t presenta com una irresistible aventura. Podries creure’t Daniel Dravot o Peachy Carnehan (depenent de si t’agrada més Sean Connery o Michael Caine) a L’home que volia ser rei, a punt de creuar la serralada de l’Hindu Kush a l’absurda conquesta del regne de Kafiristan, i dient "Si ho va poder fer un grec", per Alexandre el Gran, "què no han de fer dos anglesos". El millor dels estius és la sospita que duraran i no deixaran preocupacions, ni dits trencats, ni ruptures, només plaers, anècdotes, rialles, despeses, mentre l’existència flota i només les coses sense importància en tenen.
Amb aquest panorama, pensar que l’estiu s’acaba, com a pura hipòtesi, com un cromo del futur que et cau a les mans, potser ja implica en certa manera el seu final. A les males, quan tens tendència a endevinar fantasmes, aquell instant és al darrere de gairebé tot, inclòs al darrere d’un bric de llet que no arriba per esmorzar, d’una cançó que fa dos mesos que sona sense parar, i ja fa pudor, d’un matí de cel gris, del començament d’unes obres al carrer, de la clausura dels Jocs Olímpics, d’un turmell torçat a la piscina, de la necessitat d’una jaqueta...
Però si fos realment una data, també hi hauria discrepàncies sobre quin dia s’hauria de fixar. Tinc un amic que considera que el millor de l’estiu s’acaba quan perd les ulleres de sol. Gairebé tots els anys les perd, i hi ha drama. Perquè què és un estiu sense un moment de gran felicitat que queda sobtadament enterbolit. A vegades, en el cas del meu amic, la pèrdua de les ulleres es produeix al tercer dia de vacances, i a vegades al penúltim. És sempre un mal revés. Quan no les perd, però, l’estiu també troba el seu final, si bé el teló cau d’una altra manera, sense deixar una reguera de sang, diguem. El final de l’estiu no significa més que aquell instant que tots esperem, mentre ens diem a nosaltres "Tant de bo que no arribi mai", per cobrir-nos l’esquena. El final de les coses rares vegades es compensa al pensar que abans o després tornaran al principi i potser ens tornen la seva esplendor. Ningú es consola sabent que l’any vinent tornarà l’estiu, sinó allargant l’actual, i que el setembre sigui l’estranya manera que té l’agost de no morir encara. Allarguem un dissabte perquè mai sigui diumenge, allarguem unes tasques per no afrontar-ne d’altres de pitjors, allarguem una conversa, un sopar, un misteri, una nit, un gelat, l’esplendor dels trenta. A vegades no demanem res a la vida, només això, que duri una mica més, què li costa.
