Immigració: ¿i quan arriben què?
L’arribada massiva d’immigrants il·legals a les illes Canàries procedents de les costes africanes, molts menors no acompanyats, i les dificultats de gestió que això comporta, han agreujat el debat sobre la immigració a Espanya, imprudentment atiat per dirigents polítics, influencers en xarxes i alguns mitjans que vinculen, sense matisos i amb escàs rigor empíric, la immigració amb la inseguretat. No obstant, no només és un error sinó una fal·làcia reduir el fenomen de la immigració a la seguretat. La immigració és un fenomen complex de naturalesa multidimensional, i això és precisament el que es dedueix de les declaracions que ha anat fent Pedro Sánchez durant la seva recent gira per diversos països de l’Àfrica Occidental, unes declaracions que el situen molt lluny d’aquell Sánchez que, nouvingut a la Moncloa el 2018, va oferir el port de València per acollir el vaixell Aquarius, que navegava amb més de 600 immigrants i refugiats rescatats i el desembarcament del qual a Itàlia havia sigut vetat.
El president va començar el seu periple africà assenyalant que la immigració regular és, des del punt de vista econòmic, desitjable i necessària, endinsant-se en la idea de la immigració circular; va continuar apostant pel reforçament del control policial fronterer i de la lluita contra les màfies que trafiquen amb persones, i va acabar avalant les deportacions d’immigrants il·legals com a mecanisme per desincentivar les màfies i recordant que la legislació espanyola i europea hi obliguen. Economia, integritat de les fronteres, lluita contra el crim organitzat i compliment de la llei han sigut, doncs, els elements que Sánchez ha prioritzat en el seu recent abordatge de la immigració, uns elements que no són precisament els que solen esgrimir els partits d’esquerres. És evident, doncs, l’evolució del president del Govern cap a uns postulats que no només estan molt pròxims als del PP, sinó que tampoc disten substancialment de la posició de Vox i que podrien permetre acords d’Estat amb amplis suports parlamentaris.
No obstant, segueix sense abordar-se l’altra cara de la moneda pel que fa a la immigració, que no és com arriben, en quines condicions i per fer què sinó què passa a partir del moment en què resideixen a Espanya, és a dir, com s’integren. Per a això cal tenir en compte que existeixen dos models bàsics d’integració dels immigrants, l’assimilacionista, que implica l’adequació de l’immigrant a la societat receptora, i el multicultural, que es basa en la tolerància i la no-discriminació per raó d’ètnia i cultura i que enalteix la diferència, a més d’un model d’exclusió que no pot considerar-se d’integració perquè no pretén integrar. A Espanya s’ha tendit a adoptar un model multicultural, més per inèrcia que per absoluta convicció, que s’està revelant cada vegada més problemàtic. Per això potser ha arribat el moment de debatre, d’exposar virtuts i defectes de cada model i de buscar consensos també en matèria d’integració. Perquè al cap i a la fi és del que la majoria parla quan parla d’immigració.
