Por de les serps
INMIGRACIÓN
Capgirar la por. Tombar-la. Deformar-la. Transformar-la. Aconseguir que no travi els nostres passos, sinó que ens ajudi a impulsar-nos. ¿És possible? ¿Fins a quin punt?
El 2006, l’antropòloga nord-americana Lynne Isbell va donar a conèixer la seva teoria sobre el paper determinant que les serps han tingut en l’evolució dels primats. La necessitat de reconèixer aquests ofidis estaria darrere de la capacitat d’humans, simis i micos de veure el món en colors vius, nítids i tridimensionals. La hipòtesi d’Isbell aviat es va veure avalada per la comunitat científica. Successius estudis van corroborar que els primats detecten més ràpidament imatges de serps que altres estímuls. Isbell també ha especulat sobre com les serps podrien haver influït en la capacitat humana d’assenyalar el perill. Assenyalar per advertir a d’altres. Assenyalar per conjurar un temor ancestral.
La por de les serps esquitxa la memòria cultural, des de les tradicions folklòriques fins a les manifestacions artístiques i literàries. A la Divina Comèdia, Dante Alighieri condemna els lladres a una fossa plena de serps. Els rèptils se cenyeixen a les mans dels infeliços, s’estrenyen als seus colls fins a asfixiar-los, els constrenyen les extremitats paralitzant-los. Entre tots els condemnats, Cianfa –s’especula que podria ser Cianfa Donati, polític i lladre– arriba a l’extrem de patir una metamorfosi: serp i home convertits en un únic ésser monstruós.
La por és una alarma natural imprescindible per protegir-nos. És escut, però també arma. Sobretot, en mans d’aquells que exciten i alimenten aquesta por. Quan el temor s’instal·la als carrers, el clamor per la seguretat acaricia l’ambició dels autoritaris. Les dictadures estan prenyades de tirans que es van aixecar sobre el caos. El mateix caos que ells havien encoratjat prèviament.
Aquest estiu hem vist el Regne Unit convulsar per manifestacions violentes atiades per la ultradreta. Polítics sense escrúpols, sense més ideologia que el poder i incapaços d’oferir benestar i esperança, porten anys sembrant l’odi. Una campanya de notícies falses va fer la resta. Res que no patim en carn pròpia. N’hi ha prou amb recordar aquests tuits miserables d’Alvise i regidors de Vox assenyalant falsament migrants com els assassins del nen de Mocejón.
L’odi al diferent és tan antic com el temor de les serps. Tenir por de la migració no només és injust, sinó que ens debilita. De manera individual ens converteix en éssers temorosos i intransigents. Com a societat ens impedeix reconèixer totes les oportunitats que ofereix una immigració que, és més, necessitem. Els que clamen per les deportacions massives només roben el nostre futur i enverinen la convivència. Polítics transfigurats en serps que juguen amb la nostra por. ¿Fins quan? El temor de les serps ens va fer canviar la mirada, alçar-nos sobre els nostres peus i assenyalar el perill per protegir els altres. Potser només es tracta de continuar evolucionant. I saber distingir d’una vegada les veritables serps.
