N’hi ha prou amb despertar
la impecable chuleta a la brasa del restaurante Alameda. /
Havia quedat amb un amic en un restaurant on feien unes truites de patata que eren famoses, malgrat que tenien moltes espines. En el somni, les espines eren substancials a la truita, formaven part de la seva identitat. El meu amic va provar la seva i va dir que, des del punt de vista del sabor, era excel·lent, però que resultava fatigós menjar-la. L’amo del restaurant, que era alhora una sastreria (aprofitaven les espines que quedaven als plats per utilitzar-les després com a agulles de cosir), al sentir-ho, es va acostar per informar-nos que totes les truites de patata tenien aquest problema.
–Les agafes o les deixes –va rematar.
El meu amic i el restaurador es van posar a discutir sobre quin era l’animal amb més nombre d’espines i més llargues. Segons el meu amic, era el xai.
–Però el xai no té espines, té ossos –va argüir el restaurador.
–Ossos, espines... –va respondre el meu amic, com volent dir que la frontera entre els uns i les altres no era gaire evident.
Punt de vista
En això, em vaig despertar dins del somni. Significa que vaig continuar adormit, tot i que creient-me despert. Des d’aquesta posició de privilegi, em vaig sentir obligat a afegir un nou punt de vista:
–Hi ha un lloc –vaig dir– en el qual les truites de patata no tenen espines ni venen del mar.
El meu amic em va mirar com si estigués boig o estigués intentant fer-los una broma.
–¿Quin lloc? –va preguntar.
–La vigília.
-¿I on és aquesta vigília?
–És aquí mateix, però és una altra instància de la realitat.
Llavors, el meu amic es va ennuegar amb una espina i va tossir fins a despertar-se. En aquell instant va desaparèixer del meu somni i em vaig quedar a soles amb el restaurador.
Notícies relacionades–Un altre que cau en la vigília –va dir.
–Cada vegada som menys –vaig concloure jo– i vaig continuar donant compte de la truita amb espines.
