El risc d’un oligopoli bancari

Les recents enquestes del Banc Central Europeu confirmen l’intens procés de concentració bancària que s’ha produït a Espanya en els últims anys. Així doncs, som el segon entre els 27 membres de la Unió Europea a mostrar més concentració: els cinc bancs espanyols més importants han passat de representar el 40% al 70% del mercat nacional en poc més de dues dècades; un percentatge que s’accentuaria si es concreta l’opa del BBVA sobre el Banc Sabadell. Un procés de consolidació que es va accelerar arran de la crisi financera del 2007, que va portar a reduir de 45 a 10 el nombre d’entitats bancàries espanyoles rellevants.

Estem davant una tendència a l’oligopoli que, si es consolida, pot constituir-se en una seriosa amenaça a la competència i bon funcionament de la nostra economia, com vam comprovar amb la reticència de la banca a remunerar els dipòsits, sent el nostre un dels països europeus a oferir una menor rendibilitat als dipositants, o amb l’explícit temor de les petites i mitjanes empreses que l’operació entre el BBVA i el Banc Sabadell redueixi el crèdit al teixit empresarial, com ha passat sempre en ocasió d’una fusió bancària.

Tot això ens afecta en un moment de profunda transformació productiva i de retorn de les polítiques industrials actives per part de la Unió Europea i els seus respectius estats membres, cosa que reforça la importància d’un sistema financer eficient i competitiu. Això pot portar-nos a tres consideracions davant aquest moment.

D’una banda, a entendre el paper troncal i insubstituïble de la banca per al finançament d’empreses i famílies, a diferència del que es presagiava fa tot just uns anys, quan s’asseverava que la desintermediació financera, conseqüència directa de la digitalització, minvaria la importància del sistema bancari tradicional. No obstant, aquests presagis no s’han fet realitat i la banca continua exercint aquest rol de pseudo servei públic essencial.

Al seu torn, potser hauríem d’analitzar si la reducció tan dràstica d’entitats financeres, arran del cataclisme immobiliari del 2007, era l’única alternativa viable en aquelles circumstàncies. Potser una aproximació més serena i una tradició d’intervenció més gran des del sector públic haurien permès salvar alguna de les entitats desaparegudes, especialment les caixes d’estalvi, i actualment no es donaria aquesta elevada concentració. No s’han d’oblidar mai les lliçons del passat.

Finalment, resulta indiscutible que es necessiten més entitats bancàries operant activament al mercat, no només en l’espanyol, sinó també en el de diversos estats membres de la Unió Europea. L’única alternativa per aconseguir-ho és que la Unió es converteixi en un veritable espai financer únic, de manera que els mercats nacionals deixin d’estar majorment dominats per bancs també nacionals. Per això, s’ha d’estimular la possibilitat d’expandir-se per altres països europeus i la de prioritzar fusions bancàries transnacionals, cosa que conduiria a bancs de més solidesa sense disminuir el nombre d’entitats operatives a cada país.