Reconeixement a Esquerra
És molt infreqüent que, en el fang de la política, un partit esculli el camí més difícil just quan es troba en el seu pitjor moment. Això és just el que va fer Esquerra aquell tragicòmic 8 d’agost, en el qual vam viure les dues cares de l’independentisme. Mentre Puigdemont protagonitzava una performance buida i autodestructiva però mediàticament espectacular, ideal per a aquesta era demagògica de les xarxes socials, Esquerra prenia una decisió difícil, contradictòria i desagraïda, pensant només a llarg termini, amb l’única finalitat d’evitar unes eleccions anticipades que haguessin resultat incomprensibles per al gruix de la societat catalana. El vot dolorós d’ERC per investir Salvador Illa culminava, de fet, el seu meritori i mai prou valorat aterratge a la realpolitik que va emprendre aquell llunyà 2021, en què la seva estratègia de fugir de la confrontació i ampliar la base li va donar la presidència de la Generalitat.
Des d’aleshores, el partit de Junqueras, començant per ell mateix, ha patit una punyent i vergonyosa campanya d’assetjament i demolició, al límit de la violència verbal, dels defensors d’una puresa inexistent, que a més ha anat derivant perillosament cap a les brutes platges del supremacisme. L’independentisme màgic, majoritàriament dins de Junts, incapaç d’acceptar que les seves proclames unilateralistes ja només cabien en un tuit, es va llançar a la jugular del sobiranisme pragmàtic d’Esquerra, i va aconseguir desgastar-lo, tot i que fos al preu de menysprear el martiri de la presó pel qual van passar els seus dirigents: l’independentisme català deu ser l’únic moviment polític d’alliberament on s’ha intentat construir la idea que és pitjor l’exili que passar uns quants anys entre reixes. Fins que van arribar les últimes autonòmiques, en què Esquerra va patir una debacle, que només es pot analitzar en el marc de l’hemorràgia general d’un independentisme que, a poc a poc, ha anat perdent el centre de la societat catalana. Des del fons d’un pou molt fosc, amb el lideratge de Junqueras discutit i el partit dividit en dos, Esquerra encara va tenir forces per sotmetre a la seva militància la investidura d’Illa i, tot i que per poc marge, es va imposar el sí, a canvi literalment de res. A curt termini, la decisió només els portarà més problemes, i l’estratègia és clara: culpar-los de tot, començant pels nomenaments del Govern, que no tenen res a veure amb ells. Però a llarg termini, la martirologia d’ERC, ben gestionada, pot ser una inversió de futur, i si no que l’hi preguntin al PSC, que de la terrible travessia del desert del procés ha passat, amb paciència, a acumular el poder socialista més gran de tota la democràcia. En aquells irreals dies d’agost, el més cridaner va ser el retorn fake de Puigdemont, però el més important va ser el més silenciós: l’encomiable autoimmolació d’Esquerra en benefici de la majoria. No és just, com fan alguns, escatimar-los el mèrit, i tampoc fa falta votar-los per reconèixer-los aquest enorme gest.
