Celebrar que tot acaba

Com menys ganes hi ha d’abandonar una cosa, sigui l’estiu o una relació, més duren els comiats. I si existeixen les festes del final de vacances, ¿per què no una festa per al final de l’amor?

Una cosa certa hi ha en l’aire d’aquesta idea, perquè hores abans de veure la pel·lícula més bonica que ofereixen ara mateix els cines (Volveréis, de Jonás Trueba), llegia un capítol del nou llibre de la gran Leslie Jamison que abordava exactament això: "Quan jo era petita, abans que els meus pares se separessin, creia que el divorci era una cerimònia com la del casament, però de signe oposat: la parella enfilava el passadís de l’església agafada de la mà i, un cop arribava a l’altar, es desprenia per anar-se’n cadascú pel seu costat. Quan una amiga de la família va posar fi al seu matrimoni, se’m va acudir preguntar-li: ¿Va ser un divorci bonic?".

Jamison pensa en això quan visita el Museu de les Relacions Trencades per escriure el seu text. És una galeria en una mansió barroca de Zagreb on s’exposen, en pedestals retroil·luminats, objectes que són les ruïnes d’idil·lis acabats. Hi ha una torradora, un cotxe infantil a pedals, un mòdem artesanal, un dispensador de paper higiènic, un test d’embaràs positiu, un test de drogues positiu, una llista de la compra, una destral desgastada. Un veterà de guerra va portar en una bossa la pròtesi de la cama que va perdre en la guerra dels Balcans: l’hi va aconseguir la seva infermera i aquest suport va durar més que el festeig que van iniciar quan se la va posar. En una de les parades del meu Interraïl europeu vaig anar a aquest museu (recordo que l’encarregada de les entrades escoltava Oasis, uns altres separats llavors i reunits ara) i em va xocar un dels objectes: era un assecador, amb una nota sota on es llegia: "Com vols anar-te’n d’aquí. Si aquest clima et deixa els cabells ben llisos". Com més aparentment quotidià o suposadament inútil és l’objecte, més emociona, tal com emociona una nina infantil, o una pipa a mig preparar, en la runa d’una guerra.

Tots aquests objectes són restes de civilitzacions bipersonals, amb idiolectes secrets i intransferibles. Si cada vegada que mor un idioma s’apaga una manera de veure el món, el mateix passa amb una relació mínimament especial.

Al cap d’una estona de llegir això, i de recordar allò, just l’últim dia de vacances, vaig anar als cines Girona a veure Volveréis. En la primera escena, una parella parla a les fosques, amb la típica xafogor que cueja en els primers dies de setembre. "Hauríem de fer una festa per celebrar que ens separem", diu ella. "És una idea maca per a una pel·lícula", afegeix. I llavors veiem la pel·lícula que va sobre com intenten separar-se mentre truquen a amics i familiars per convidar-los a aquesta celebració del final de la seva relació. "Cada passió té el seu espectador. No hi ha sacrifici amorós sense un últim acte teatral", va escriure Roland Barthes i semblen (o volen) pensar ells.

La pel·lícula de Trueba és tan poc aparatosa com aparatós és el seu punt de partida. És subtil, divertida i tendra. Com més insisteixen els protagonistes que volen separar-se, més ganes té l’espectador, que s’afegeix a l’entorn de la parella pensant Volveréis, que no ho facin.

Notícies relacionades

¿I ara què?

Només queda el buit a Gaza

Quan li comuniquen al pare de la nòvia (Fernando Trueba, pare del director), que és qui va expressar més d’una vegada això de la festa de ruptura, que portaran a terme la seva idea, ell està tastant la paella que ha cuinat. "Hi falta sal", és la seva resposta. Al Museu de les Relacions Trencades, també recordo un contestador, on un ex cridava imbècil a l’altre i just després en el següent missatge el pare li preguntava "quin temps feia, si plovia". És com va fer Kafka: anar-se’n a nedar poc després d’esclatar la guerra. És tot el que se separa mentre tot segueix.

La pel·lícula, que juga amb els codis de la comèdia clàssica, té un moment preciós en dues butaques ataronjades que funcionen com el barret de Ninotchka, de Wilder i Lubitsch. Tot s’expressa a través de detalls. I també dels objectes. Jo acabo de descobrir a la meva bossa de tela un embolcall del gelat Pata de Palo, amb un dibuixet de pirata, que la meva filla es va menjar al nord de Portugal minuts després de fer-se una ferida a cada genoll, quan estrenàvem aquest estiu.