Col·lapse i ruïna a la mina
TRÀILER: Hannah Arendt.
Fa prop de catorze anys que soc a Twitter (sí, sí, ara X, per descomptat), gràcies al consell d’un amic, molt més avançat que jo en qüestions tecnològiques, que em va dir, textualment: "Està fet per a tu". Exagerava, però el cert és que, en tot aquest temps, ha estat una mina. Hi he descobert reflexions interessants (o camins que m’hi duien), informacions que m’han servit per escriure articles, lligams inesperats, notícies a les quals no hauria tingut accés sense la plataforma, i també curiositats i bagatel·les. És cert que, com passa en una mina, l’extracció del mineral valuós implica una obra practicable que permeti arrancar-lo i separar-lo de la ganga. Cal establir vies de transport, serveis de ventilació, fortificació i enllumenat, tant per fer viable el negoci com per assegurar la protecció del miner. A Twitter (sí, sí, ara X, per descomptat), n’hi ha molta, de ganga, i sovint hi ha galeries que col·lapsen i, si no vas amb compte, pots patir-hi accidents de tota mena i també et pots quedar engabiat en una esllavissada de bestieses i beneiteries que et fan perdre el temps o que t’aboquen a discussions estèrils. Però encara pots trobar-hi, de tant en tant, una veta d’or.
Fins ara, fins fa ben poc. En els últims mesos, la gestió d’Elon Musk definitivament s’ha notat. I no parlo exclusivament dels episodis més barroers o salvatges: les mentides infames, els rumors mesquins sobre Kamala Harris, la gestió malèfica (sí, malèfica) de fets com els de Dublín o de Southport (imputats a immigrants, quan no era cert), les crides a la guerra civil a la Gran Bretanya arran de les protestes provocades ("és inevitable", va dir Musk) o, indirectament, l’assassinat d’aquell nen de Mocejón. Parlo d’una invasió més subtil: la proliferació a X (sí, sí, abans era Twitter) no solament dels seus propis missatges, sinó de tot de notícies, falses o no, que ens conviden a pensar, si és que en fem cas, en un estat de violència que ja no és latent, sinó que es presenta com l’antesala d’allò que el mateix magnat ha qualificat com "l’extinció de la civilització".
Molt abans de Twitter o de X, Hanna Arendt ja va descriure a la perfecció les maniobres a les quals ara assistim: "Les mentides solen ser molt més versemblants i atractives que la realitat perquè qui menteix té el gran avantatge de saber abans d’hora el que l’audiència vol escoltar". Al seu llibre Verdad y mentira en política, quan encara faltaven molts anys per al present distòpic que vivim, dibuixava el perfil de la gravetat de l’assumpte, que es produeix quan es desdibuixa "la línia divisòria entre mentida i veritat". Quan ja no sabem si allò que veiem o llegim o observem és d’una mena o d’una altra, aleshores tot es converteix en un enorme garbuix indestriable. Les galeries que ara col·lapsen, però, no són les de la mina de Musk (reconvertida cínicament en adalil de la llibertat d’expressió, com veiem al Brasil: "si abandoneu X per unes altres plataformes, els totalitaris hauran guanyat"), sinó les de la realitat tangible, abocada al desgavell i, en conseqüència, a la ruïna moral.
