Entre dos ‘ànecs coixos’

I Sánchez va comparèixer dues vegades. Una a l’Institut Cervantes per assegurar que "hi ha Govern per estona". I una altra, des de dalt de les escales de la Moncloa, per insistir que Espanya va bé (amb més gràcia que Aznar) i justificar el pas del ministre Escrivá a governador del Banc d’Espanya. Escrivá té un gran currículum com a economista i a Portugal Mário Centeno va passar de ministre –i president dels ministres d’economia de l’euro– a governador. I ja s’ha anunciat que el ministre d’Economia d’Àustria, país molt ortodox, serà el pròxim governador del seu banc central. Però a l’Espanya d’avui saltar del Govern a una institució que ha de jutjar la seva política amb independència sona a abús de poder.

La gran bronca –com la del curs passat– es deu al fet que tant Sánchez com Feijóo semblen dos ànecs coixos, dos polítics amb futur acotat. La política espanyola és una capsa de sorpreses i pot ser que Sánchez caigui fulminat –com Rajoy– i Feijóo sigui president. O que Junts faci de partit calculador (com el PNB o Bildu) i Sánchez acabi la legislatura. Però ara com ara tant l’un com l’altre semblen dos ànecs coixos.

Sánchez, perquè la majoria de la investidura del 2023 no ha sigut mai una majoria de Govern. I al juliol Junts ja va tombar el sostre de dèficit i ara la irritació per la investidura de Salvador Illa fa molt difícil que voti els pressupostos. ¿Podria governar per segon any sense pressupostos i sense majoria? És clar, Sánchez creu que la seva resiliència pot amb tot i ha avançat el congrés del PSOE per curtcircuitar el malestar intern al finançament de Catalunya i per començar reforçat el 2025.

¿Serà així? Té dos actius. L’economia tira i el BCE ha començat a abaixar els tipus d’interès, i la investidura d’Illa ha demostrat que la desinflamació amb Catalunya ha donat fruit. Però les democràcies necessiten majoria parlamentària –ho demostren els problemes de Macron– i Sánchez no en té. A més, els casos judicials de la seva dona i del seu germà –acabin com acabin– l’enerven i fan que sobreactuï (la famosa fugida de cinc dies).

Feijóo té a favor seu que totes les enquestes el col·loquen per davant del PSOE. I que el Govern té molts fronts oberts. Per exemple, la immigració irregular a les Canàries, que ha pujat un 123%, mentre que la d’Itàlia, que encara és més gran, està baixant. I el president canari està irritat pels menes estancats a les illes ¿És culpa de Sánchez o de Feijóo? Per a Clavijo –i per a Espanya– el que compta és que el problema no es resol. Però allò de llenya sempre i per qualsevol cosa que sigui fins que caigui contra Sánchez no genera ni il·lusió ni confiança. Fins i tot és pesat. I Sánchez –tret d’un imprevist en el congrés del PSOE (o alguna cosa a l’estil Rajoy)– no caurà perquè no hi ha moció de censura amb èxit possible. Irene Montero pot molestar, i Puigdemont, unir els seus vots al PP i a Vox per humiliar-lo. Però no per fer-lo caure. Els seus electors no ho perdonarien. Per això el Feijóo impacient de cada dia també és un ànec coix.

Notícies relacionades

Swifties, el poder dels fandoms

¿I ara què?

I fins i tot l’enquesta més favorable (la d’El Mundo de diumenge) li dona 159 escons. Tornaria a necessitar Vox. I la CDU alemanya, que el 2025 guanyarà les eleccions, ja està demostrant, fins i tot després de l’èxit de l’AfD a Turíngia, que els pactes amb l’extrema dreta estan prohibits. ¿Governar amb Vox a Madrid contra la política del PP europeu? Es podria fer, però no generaria ni il·lusió ni confiança en la gran majoria dels ciutadans moderats que creuen que Sánchez s’està passant.

El curs serà molt aspre. Un combat a mort entre dos ànecs coixos.