Editorial

Finançament: consens i serietat

Fer que els serveis públics tinguin el finançament que requereixen sense trencar les regles de despesa no serà fàcil

2
Es llegeix en minuts
María Jesús Montero

María Jesús Montero / EDUARDO PARRA / EUROPA PRESS

Les intervencions que van fer ahir el president del Govern, Pedro Sánchez, i la vicepresidenta primera, María Jesús Montero, van aportar només una mica de llum sobre el nou finançament de les comunitats autònomes, després de la polèmica suscitada per la decisió de concedir un tracte fiscal singular a Catalunya. No obstant, en cap de les dues compareixences es va fixar l’impacte econòmic que aquesta proposta tindrà sobre els pròxims pressupostos generals. Més important encara, Sánchez tampoc va aclarir com es pot portar a terme una reforma de tanta envergadura sense consensos polítics més amplis que el to de la seva intervenció no facilita precisament. En particular, amb el Partit Popular, que governa 12 de les 17 comunitats, però també amb algunes de les forces que li van donar el seu suport en la investidura i que desconfien del pacte assolit amb Esquerra Republicana. Al Senat, la vicepresidenta Montero va defensar de manera contundent la constitucionalitat de l’acord amb ERC, basant-se en l’article 156.2 de la carta magna, que permet delegar competències de l’Estat, i va assegurar que la singularitat amb una comunitat no és incompatible amb la igualtat de tracte a tots els espanyols. No s’ha d’objectar res a aquesta teoria, però passar de les paraules a la pràctica implica una proposta que permeti a totes les autonomies disposar dels recursos necessaris per atendre els serveis públics essencials que presten. Amb un model que, a més de just, ha d’estar basat en l’equitat entre els espanyols, i ha de ser viable des del punt de vista dels comptes públics. Un extrem sobre el qual la ministra va aportar poques dades.

Parlant un parell d’hores abans, a l’Institut Cervantes, el president Sánchez va afirmar que totes les comunitats autònomes rebrien més recursos, d’acord, per dir-ho així, amb les seves necessitats i, en tot cas, més dels que van rebre durant els mandats del PP. Tampoc hi ha res a objectar a aquest objectiu, tenint en compte el creixement de la població i de les necessitats en els últims anys. La qüestió, una vegada més, és saber com s’aconsegueix. Des del punt de vista econòmic, sense trencar les regles financeres a què Espanya està obligada. I des del punt de vista polític i territorial, si no existeix un consens suficient. No serà un objectiu fàcil. I s’ha d’abordar amb més serietat que amb pressions, desitjos o ambigüitats. El debat ve amb el llast de suposats avantatges atorgats a Catalunya per obtenir els suports necessaris a la investidura d’un president socialista. No obstant, per difícil que sigui, tots els partits –començant pel PSOE i el PP– s’haurien de centrar en allò que és essencial per aconseguir el millor finançament possible per a tothom amb criteris d’eficiència i solidaritat que permetin als ciutadans disposar de serveis públics de proximitat i eficients.

Després de mesos d’incomunicació amb la majoria dels presidents autonòmics, Sánchez va anunciar la seva disposició a rebre’ls a la Moncloa. És una bona notícia. Com ho és també que es comprometés a celebrar la Conferència de Presidents. Les entrevistes i la Conferència haurien de servir per fugir de polèmiques nominals sobre la naturalesa de l’acord subscrit a Catalunya, i per donar al país un missatge de confiança i unitat entorn de la necessitat de millorar els serveis que presten totes les administracions de l’Estat.