Sal a les ferides

La contesa política queda, doncs, perfectament dibuixada. Fins i tot arriba a traces de caricatura. A un costat, un president que s’esforça a presentar-se com un bàlsam cicatritzant. A l’altre, un agitador obstinat a impedir la curació. Davant les promeses a granel del procés, Illa fixa la seva mirada en la vida quotidiana i es compromet a millorar els serveis públics. No més ponis trotant graciosament sobre l’arc de Sant Martí cap al no-res. A la fi, l’Estat del benestar com a utopia.

Notícies relacionades

¿I ara què?

Només queda el buit a Gaza

Apel·lar als serveis públics és una manera humil i sigil·losa de (re)construir un nosaltres. Tots patim les llistes d’espera en la sanitat pública, la falta de recursos en l’educació o la bogeria del mercat immobiliari. Davant aquest esforç per buscar nexes d’unió i oferir solucions, Puigdemont segueix obstinat a dinamitar qualsevol pont. Abstret, es presenta com a paladí d’un moviment que ja ha perdut les seves millors peces. En el procés van confluir múltiples afluents. Des dels que veien en la independència una possibilitat de reafirmació nacional i cultural, fins als que la van contemplar com una oportunitat per a la justícia social. Però molts d’aquests cursos ja s’han assecat. I alguns s’han enfangat, esdevenint pura xenofòbia. És el que passa quan s’exalta la puresa. A falta d’independència, apareixen somiejos de puresa virginal.

N’hi ha prou amb acostar-se a X. Puigdemont habita a la xarxa social de la crispació. En els seus atacs a socialistes i republicans, destil·la un menyspreu difícil de digerir. Més que exercir una oposició dura, s’esforça a llançar sal sobre qualsevol terreny compartit. També sobre les ferides. Extraviat el sentit de la responsabilitat, convertit en teixidor de la desesperança, ja ha perdut la capacitat d’oferir un futur.