Sense treva per a Gaza

La conclusió lògica d’aquestes últimes escaramusses és que cap dels contendents està excessivament interessat en una guerra oberta. Ni Hezbol·là, que és plenament conscient que el Líban es troba a punt del col·lapse econòmic, ni tampoc el Govern israelià, que no ha derrotat Hamàs a Gaza ni tampoc ha alliberat els ostatges, ni molt menys Iran, que passa un període de màxima incertesa davant l’avançada edat del seu líder suprem, Ali Khamenei, i les tensions entre els sectors reformistes, representats pel president Pezeshkian i els sectors conservadors, agrupats entorn de la Guàrdia Revolucionària.

Per aquesta raó, totes les esperances estan posades en les converses que es desenvolupen al Caire i Doha per arribar a una treva que posi fi a la guerra. Després de 336 dies de bombardejos ininterromputs, la Franja de Gaza ha quedat reduïda a runa i la seva inerme població es desplaça d’un lloc a l’altre a la recerca d’un refugi segur inexistent. De moment, 40.500 palestins han mort i 92.000 n’han resultat ferits, tot i que les xifres podrien ser molt més elevades, tal com ha advertit la revista The Lancet, que calcula que el nombre total de morts podria arribar a 186.000. Mentrestant, els supervivents viuen sota la constant amenaça de les bombes sense aliments, aigua, medecines ni electricitat.

Malgrat que les converses d’alto el foc es van iniciar fa més de deu mesos, no han donat cap mena de resultat, malgrat els esforços mediadors d’Egipte i Qatar. El 10 de juny, el Consell de Seguretat va aprovar una resolució, a iniciativa dels EUA, que mai ha arribat a materialitzar-se a causa de l’entossudiment del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, que pretén imposar tant sí com no la presència militar israeliana al corredor Philadelphi, a la frontera entre Gaza i Egipte, i també al corredor de Netzarim, que parteix en dos la franja palestina.

Aquesta resolució contemplava tres fases en les quals s’alliberaria els ostatges israelians en mans de les organitzacions palestines a canvi de l’entrada massiva d’ajuda humanitària i el final de l’ofensiva israeliana. L’objectiu final seria arribar a un cessament d’hostilitats i la retirada completa de l’enclavament palestí. Finalment, es plantejaria un pla de reconstrucció que durarà diverses dècades, ja que es calcula que el 80% dels edificis han sigut destruïts o fets malbé per les 80.000 tones de bombes llançades per l’aviació israeliana, majoritàriament de fabricació nord-americana i alemanya.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Malgrat que el president Biden va assenyalar que la resolució comptava amb el vistiplau del Govern israelià, el cert és que Netanyahu ha torpedinat les negociacions, ja que considera que Israel no ha complert encara els objectius que s’havia xifrat, entre ells el desmantellament de Hamàs i l’eliminació del seu màxim dirigent: Yahya Sinwar.

Malgrat que ha recuperat part de la seva popularitat, Netanyahu no sembla interessat en un alto el foc que podria provocar una crisi de Govern i un avanç electoral, ja que els sondejos indiquen que la seva coalició no revalidaria la seva actual majoria. A més, s’ha de tenir en compte que tant Smotrich com Ben Gvir, ministres representants de l’ala messiànica i supremacista, han amenaçat d’abandonar l’Executiu en cas de treva. La millor opció per a Smotrich, com va defensar fa unes setmanes, continua sent "deixar morir de gana i set dos milions de ciutadans, ja que és el just i moral, fins que ens tornin els nostres ostatges".