Violència sense fronteres contra la dona

Nou anys. Gisèle P. va ser violada desenes de vegades per desconeguts a la seva casa durant nou anys, entre el 2011 i el 2020. El seu marit, Dominique P., la drogava fins a deixar-la inconscient perquè desenes d’homes la violessin mentre ell gravava i fotografiava l’horror. En el macrojudici a 51 homes acusats de violació, entre ells el marit, que ha commocionat França, s’han revelat detalls de l’infern de Gisèle, com les úniques normes que regien en aquella casa del terror: aparcar lluny del domicili, entrar de manera discreta, evitar l’olor de perfum o tabac, desvestir-se a la cuina per no oblidar peces al dormitori i escalfar-se les mans al radiador per no despertar-la. I així durant nou anys, temps suficient per acumular gairebé 4.000 vídeos i fotografies de què la policia es va apoderar en els dispositius electrònics del marit.

Tres anys. Aquest mes d’agost es van complir tres anys de la tornada dels talibans al poder a l’Afganistan. En aquest temps, la situació de les dones al país asiàtic s’ha agreujat. L’últim paquet de lleis aprovat pel ministeri de la Moral del règim talibà de l’Afganistan inclou mesures com la de prohibir a les dones parlar en veu alta als carrers. Discriminades en la vida pública i expulsades de l’educació, les dones afganeses pateixen un règim d’apartheid cada vegada més extrem. No obstant, en la conversa internacional l’Afganistan amb prou feines existeix, la sort de les seves dones no és motiu d’interès mediàtic, polític ni diplomàtic.

De tant en tant, un nou pas de rosca genera alguns titulars i certa indignació i, després, silenci. Es tracta de només tres notícies d’aquests dies. N’hi ha més, moltes més, i es produeixen diàriament. La violència que pateixen les dones adopta moltes formes i no sap de fronteres, ideologies, credos ni classes socials. L’eix definidor és el gènere, com és ben sabut, per molt que la boira de les guerres culturals tot ho intenti confondre. Hi ha molts crims atroços i règims polítics i jurídics abominables al món, causats per diferents i variades causes, però el que pateixen les dones és dels més generalitzats i persistents. És una obvietat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tot i així, en la conversa pública occidental les guerres culturals han posat en dubte l’existència de la violència de gènere, que un moviment reaccionari amb múltiples rostres (no només d’extrema dreta) ha convertit en un dels seus ariets contra el progressisme. Si a Espanya Vox imposa el lèxic de la violència intrafamiliar allà on pot influir en el poder, als EUA una manera d’interpretar el duel electoral entre Donald Trump i Kamala Harris és en clau de confrontació entre l’univers del feminisme, el woke i el MeToo i l’onada reaccionària, que allà és una constel·lació de sigles, des dels incel fins a les tradwife, passant per un masclisme clàssic de tota la vida que simbolitza Trump.

Els reaccionaris adopten una estratègia senzilla: si el feminisme deixa de ser vist com un moviment que busca la igualtat i passa a presentar-se com una ideologia identitària de certes dones, el masclisme pot argumentar-se que és la seva (legítima) oposició ideològica. Enlloc estava escrit que amb el masclisme no pogués erigir-se una política identitària en la qual es veiessin reflectits molts homes i també dones. El mateix procés de resignificar conceptes es dona, per exemple, amb l’antiracisme (rebatejat com a "bonisme") i el racisme. Canviat el significat de les paraules, les categories socials i els conceptes polítics, es construeix una nova realitat. Que ho preguntin als talibans, que afirmen que les seves lleis discriminatòries busquen "promoure la virtut i eliminar el vici". El problema és que les paraules disfressen però no oculten la realitat. I després de la boira de la guerra de cultures, les dones continuen patint violència diàriament arreu del món.