La culpa que no hi hagi vivenda

El Pla Territorial Sectorial d’Habitatge de la Generalitat del 2017 es comprometia a aconseguir en 15 anys un 5% del parc social de vivendes. No ens hi acostem de cap manera; ni tan sols arribem al 2%. Una dada dolorosa: la Generalitat en va construir 112.731 entre el 1981 i el 1990 i 17.044 entre el 2011 i el2019. L’any passat només en va acabar 2.243, de les quals 2.046 a Barcelona. El Pla pel Dret a la Vivenda de la ciutat de Barcelona (2017-2025) prometia 14.039 noves vivendes de protecció oficial. I tot i que ha doblat les construïdes fins ara, tampoc ho aconseguirà. Obtenir el sòl, qualificar-lo, construir i adjudicar suposa ¡10 anys!

És fàcil recopilar a l’hemeroteca els incompliments. Tots els governs, centrals, autonòmics i locals, ens enganyen pel que fa a aquesta qüestió. Totes les forces polítiques en són culpables. Però a cada campanya electoral s’emboliquen en una cínica licitació de qui en dona més. Se’ls hauria de poder jutjar per no complir el seu programa. Els responsables són, per aquest ordre, la Generalitat, que té traspassades les competències, desassistides fins fa bé poc; l’ajuntament, que hauria de proveir de sòl i ordenances sense l’absurd procés burocràtic actual, i el Govern central, que hauria de fer complir la Constitució. Quina vergonya que el franquisme hagués posat més èmfasi en una qüestió clau com proveir llars assequibles als ciutadans. La democràcia espanyola té un deute pendent que està generant dolor, especialment entre la gent treballadora i els joves.

Notícies relacionades

¿I ara què?

Només queda el buit a Gaza

I no és que flaquegi la vivenda social i prou; també la lliure. A Espanya, segons l’INE, hi ha 26,6 milions de vivendes –unes 300.000 de públiques–: 18,5 milions són llars i 3,8 milions estan buides. El 75% són de compra i el 15% de lloguer. Segons el mateix organisme, Espanya creixerà en 3,7 milions de llars en els pròxims 15 anys, cosa que representa 247.000 anuals, més que la previsió del mateix sector, que n’estima 200.000. Però només se’n construeixen unes 100.000 a l’any. I cada vegada hi ha més gent que viu sola –un 25%, i es calcula que un 33% d’aquí a 15 anys–, alguns dupliquen la residència i molts estrangers s’instal·len aquí. De sòl n’hi ha molt, però urbanitzar-lo és un drama, un laberint farragós. La construcció ha apujat els preus de manera escandalosa per la pressió de la demanda. Comprar està durament penalitzat per les hipoteques, poques i cares. I amb prou feines hi ha oferta de lloguer. Barcelona és la ciutat amb el percentatge més alt d’Espanya, el 31%. Però suposa a l’arrendatari destinar-hi gairebé el 100% del salari, una mitjana de 1.200 euros.

Aquest no és res més que un altre article dels milers que es publiquen des de fa dècades per mirar d’alertar del desfasament. El Govern convoca reunions del sector i es fan comissions. Que tampoc solen servir de res. Almenys critiquem la seva conducta, per no haver actuat i per mentir amb les promeses. Populisme pur. Benvolgut ciutadà, tant de bo tinguis un pis de propietat, o l’hagis d’heretar ben aviat, o et sobrins els diners, o et toqui la loteria, o siguis un estranger acabalat. Perquè aconseguir una empara digna serà un luxe durant molt temps. Encara que des d’ara els polítics complissin les promeses, la qual cosa seria insòlita, farien falta un parell de generacions per poder arreglar aquest disbarat.