Els concerts i les lleis del mercat

Aquesta manera de fixació de preus, facilitada per les característiques del comerç online que permeten controlar al moment els estocs disponibles i ajustar els preus immediatament a través d’algoritmes quan la demanda és molt superior a la disponibilitat, no és una particularitat dels esdeveniments musicals. Alguna cosa similar passa amb normalitat (de vegades per encarir, de vegades per abaratir) amb l’oferta de bitllets d’avions i trens, i d’habitacions d’hotel, i fins i tot dels llibres electrònics en països com els EUA i el Regne Unit, on no hi ha una llei de preu fix per a aquests. I no tractant-se precisament de béns de primera necessitat, no hauria de resultar especialment escandalós que s’apliquin les simples regles del mercat, atenent l’oferta i la demanda. Hi ha molts altres productes, com l’alimentació i l’habitatge, que satisfan necessitats primàries (i tot i així, ni tan sols en aquests casos el control centralitzat de preus s’ha demostrat un mecanisme especialment eficaç per garantir l’accés assequible a aquests béns).

Una altra cosa és que el mercat (i aquesta hauria de ser també una altra regla igual de bàsica) sigui transparent, una cosa que per exemple procura aconseguir la recent llei de serveis digitals de la Unió Europea, i que no encobreixi enganys per al consumidor. Aquest risc, més que al mercat primari de les entrades dels concerts, per molt dinàmic que sigui, està més aviat al mercat secundari de la revenda. Aquí hi ha un argument vàlid per als promotors de maneres de fixació de preus com les de Ticketmaster: quan els preus es disparen perquè les poques entrades disponibles tenen multitud de candidats, si aquest encariment es fa des del punt de venda inicial, el sobrepreu beneficia els productors i comercialitzadors de l’espectacle. Si arribés per la via de la revenda descontrolada, només beneficiaria un especulador.

Això no significa que no hi hagi qui sospiti de fins a quin punt la revenda oficial en les plataformes controlades per aquests mateixos promotors, en principi amb més garanties, faciliti que una part dels aforaments en realitat no surtin a la venda i passin directament a aquest mercat secundari regulat. O que alguns dels revenedors irregulars estiguin estafant els seus compradors al vendre a preu d’or unes entrades que potser no són finalment vàlides o fins i tot siguin falsificades. Sense deixar-se portar per l’escàndol instantani, en aquests aspectes sí que hi ha marge per mirar d’aclarir les condicions en què funciona aquest mercat.