Jo també m’agafo la baixa

Per a la meva sorpresa, el degà em va enviar amablement aquesta carta. No cal dir que la universitat pública en qüestió és de les més ben valorades de l’Estat i ocupa un lloc destacat en el rànquing Shanghai de les 200 millors universitats del món. És un exemple il·lustratiu de l’absentisme laboral per incapacitat temporal que lidera Espanya a la UE, empatant amb Portugal i només per darrere de França. Encara superior al sector públic i menor entre els autònoms.

El 2013, el percentatge de treballadors que no acudia al seu lloc de treball per incapacitat temporal (IT) representava un 2% del total. Al terme del 2023, se situava en el 4,1%, segons la Seguretat Social. Cal afegir una quarta part més de treballadors que, sense estar de baixa laboral, determinats dies, sense cap justificació, no acudeixen al treball. Així doncs, l’any passat, 1,4 milions de persones no van anar a treballar, cosa que va comportar al sistema un cost de més 14.000 milions d’euros.

A propòsit de la possibilitat de reduir la jornada laboral 37,5 hores, que promou el Ministeri de Treball, enfrontant-s’hi la patronal, vaig focalitzar en aquestes pàgines que l’assumpte de fons rau en la baixa productivitat crònica de les empreses a Espanya. És cert que els directius han d’estar més formats per millorar la gestió. Però, alhora, ¿quina productivitat tindrem amb aquests nivells d’absentisme? ¿Tan malalts estem? Vegem algunes causes:

1a) La població treballadora envelleix. A més edat, més possibilitat d’emmalaltir. Avui, els treballadors de més de 50 anys són el 35% del total.

2a) L’empitjorament del temps de les llistes d’espera quirúrgiques. I, mentre no les operen, moltes persones no treballen.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

3a) La fortalesa actual del mercat laboral. En situacions de crisi, quan es tem perdre la feina, els empleats tendeixen a agafar menys baixes i arriben a treballar malalts. Justament el contrari del que passa ara.

4a) Finalment, des de la postpandèmia, s’aborda de manera diferent el treball (i la vida). Als EUA es va manifestar a la Gran Renúncia; molts treballadors van deixar la seva ocupació voluntàriament. Aquí, moltes persones estan en crisi respecte al sentit que el treball ocupa a les seves vides; és una absència silenciosa. Senten un gran esgotament, ansietat i desmotivació i, cremats, "s’agafen la baixa". O enfoquem la feina des d’una perspectiva global, atenent en primer lloc les persones, o la situació continuarà empitjorant.