Per Illa la virtut és el pacte

Després va emfatitzar la necessitat d’aconseguir, alhora, la prosperitat econòmica –sense, tot empitjora– amb la lluita contra la desigualtat i contra el canvi climàtic. És el nucli del seu programa, sobre el qual va dir que buscarà sempre l’acord amb ERC i els Comuns, els socis d’investidura. I va reiterar: "Els pactes es compliran, malgrat que costarà." Es referia al finançament singular per a Catalunya, que està generant molt soroll a la resta d’Espanya.

Va insistir repetidament que sap que haurà de pactar perquè, amb 42 diputats, és lluny de la majoria absoluta. Creu que negociar i pactar serà positiu perquè saber "moure’s –va reconèixer que ja ho han fet–" implica acceptar la realitat política de Catalunya, que expressa el Parlament elegit el 12 de maig passat.

I en algunes coses s’esforçarà també en acords amb tots els partits que no aixequin la bandera de l’odi. Per això "va estendre la mà" a Junts, a qui va reconèixer la seva aportació històrica a Catalunya, al PP (amb poc èxit) i fins i tot a la CUP. Illa va admetre que pactar implicarà sortir de la seva zona de confort. ¿Podrà fer-ho mantenint, alhora, el seu full de ruta? Té a favor seu dues coses. Una, que la seva voluntat de pacte no és només fruit de la necessitat. Ja va acordar pressupostos amb el president Aragonès malgrat estar a l’oposició. I ja buscava consensos quan, durant la pandèmia, era ministre de Sanitat.

Estem en temps de desqualificacions totals, absolutes. Per Feijóo, Sánchez està trencant Espanya. Per Sánchez, Feijóo és la dreta reaccionària contra la qual cal aixecar un mur. A Illa no se li recorda res similar, tot i la seva sintonia política amb Sánchez. ¿Per què? Potser perquè la divisió de Catalunya en dues meitats –que vol superar– l’ha portat a la convicció que la crispació és estèril i no resol res.

Quan en el llarg diàleg amb la CUP els va dir que "el més revolucionari és governar bé" i que s’ha de "tocar de peus a terra", és que sap que les ideologies estan bé i són necessàries, però que el 2024 –i vist això– no han de ser absolutistes. ¿Podrà ser el líder de partit, un polític amb conviccions i president i no caure en el partidisme sectari?

I en el debat amb Jessica Albiach sobre la vivenda va sorgir un punt interessant. Els dos –tots– estan d’acord que la vivenda és un drama. Però referint-se a l’acord assolit el dia abans amb Collboni va dir que –desgraciadament– aquests habitatges no estaran disponibles abans del 2029, si no es modifiquen lleis i reglaments que imposen una gran lentitud. I es va preguntar: ¿es podran canviar? Va ser només un moment, però és un tema clau. El preu de la vivenda (i del lloguer) no para de pujar i Sánchez ja fa sis anys que és a la Moncloa.

El gran problema és l’escassa oferta davant una demanda que creix. A Catalunya hem passat de sis a vuit milions. I la falta d’oferta no es resol amb pedaços com el control de lloguers. ¿Sabrà Illa ser revisionista davant una política de vivenda que està fracassant? En cas contrari, el problema que causa més malestar i desigualtat seguirà pendent.

¿I com s’aconseguirà l’ampliació de l’aeroport –Madrid i totes les grans ciutats ho fan– malgrat les reticències dels seus aliats?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Dos apunts finals. Un, la seva afirmació, reiterada, que la política de seguretat és progressista, ja que els que més pateixen el delicte són els que no tenen capacitat pròpia per poder protegir-se. Segon, la resposta contundent a Sílvia Orriols: "Vostè no és ningú per dir qui és català". Em va recordar allò de Pujol en les eleccions del 77, potser després oblidat per part del nacionalisme: "És català que viu i treballa a Catalunya".

llla ha començat bé i s’ha explicat –aconseguint una bona recepció– davant els sindicats i la patronal, però no té majoria. I a Catalunya –i a Espanya– pactar (i a més bé) és de tot menys fàcil.