¡Aprenguem a dialogar!

En aquests dies d’estiu he tingut el bon costum de socialitzar més del que acostumo a fer durant la resta de l’any. Dinars, sopars, berenars i aperitius han marcat els temps del meu dia a dia. Tinc el bon costum de reunir-me amb els altres si pel mig hi ha, com a mínim, un piscolabis, paraula que s’utilitza menys del que deuríem. No obstant, aquestes trobades m’han servit per adonar-me d’una cosa: les persones parlen i parlen sense parar amb la lògica intenció que uns i d’altres s’escoltin i molt poca gent ho fa bé. Tots tenim anècdotes per explicar, opinions i idees per compartir; però he constatat que cada dia és més complicat aconseguir argumentar fins al final, fins al teu final, el que tu consideres que és el final de la teva explicació.

Notícies relacionades

¿La realitat o jo?

Nova oportunitat metropolitana

Conversar significa parlar amb algú que t’escolti i que tu escoltis també, però avui dia hem perdut aquesta capacitat. Escoltem, sí; però a mitges. La gent no sap dialogar. M’he adonat que en reunions informals un està parlant i és interromput per diverses persones alhora, unes seran per discutir-lo i altres per secundar-lo, però cap de les dues parts té la paciència de deixar acabar ningú. Està clar que cada vegada estem menys capacitats per respectar un torn de paraula, especialment si el que un explica dura més d’un minut i mig. ¡Ah! Per cert, ¿què em diuen de les parelles que s’interrompen l’un a l’altre per explicar el mateix viscut pels dos? Comença un, i l’altre parla per sobre per anticipar el que el que parla pretenia acabar dient. ¿Em deixes explicar-ho a mi, amor? És una frase molt sentida entre matrimonis que expliquen coses junts.

¡Com m’agradaria viure en una pel·lícula! En el cine cada personatge compta amb el seu diàleg i la gent s’escolta. Ningú interromp, tret de per imperatius del guió.