¿Independència vs. República Catalana?

Sense el llast del passat, doncs, oli en un llum perquè Junts per Catalunya pugui fer girar el congrés anunciat al voltant de com assolir la implantació d’un partit polític d’un independentisme explícit i contundent. Tan patriòtic com moderada la seva ambició d’intervenir en l’economia a través dels poders públics, com poc progressiva l’equitat fiscal defensada, atemorida la resposta enfront del fenomen immigratori i conservador davant l’explotació patida per la majoria de la població condemnada a la precarietat salarial i habitacional. D’aquí que, bo i atenent als vertiginosos canvis demogràfics, a les noves realitats sociolingüístiques i identitàries i a les conclusions obtingudes en creuar l’electorat juntaire amb els nivells de renda, el seu projecte social no té cap possibilitat d’assolir majories independentistes. A tot estirar, l’horitzó de Puigdemont restarà limitat a pretendre hegemonitzar l’independentisme fagocitant ERC.

Notícies relacionades

Habitatge, ¿confrontació o política d’Estat?

Moble fred de la meva infància

Pertoca, doncs, al republicanisme interpretar de manera diferent la Catalunya dels vuit milions. Mantenir, al cap i a la fi, el rol històric forjat d’ençà la seva eclosió com a corrent de pensament sempre associat a modernitat, a innovació i a assumpció de les contradiccions socials que plantegen les societats immerses en processos de transformació accelerada. Val a dir que, a ERC, el repte ni li arriba en mal moment, a les portes de commemorar el centenari de la seva fundació l’any 1931, ni se li presenta amb els deures per fer. N’és prova el fet que cap de les dues candidatures destinades a competir en el pròxim congrés posarà en qüestió la imprescindibilitat d’assolir l’anhel perseguit a través d’un procés d’acumulació de forces suficient perquè una majoria independentista/sobiranista acompanyi el conjunt del catalanisme polític a construir una solució política de caràcter referendista. Una tasca duta a terme sota el lideratge de Junqueras/Rovira que ha ofert dos exemples ben esclaridors de la seva dificultat. D’una banda, els resultats prou ajustats en la consulta per la investidura del president Illa i, de l’altra, la resiliència demostrada davant la penyora electoral pagada per haver plantejat la batalla ideològica de la cerca de col·laboració (tant de bo recíproca, activa i creixent!) amb el socialisme i altres formacions d’esquerra. Amb un objectiu, fer possible un finançament singular (més autogovern) i fer rendible la Convenció Nacional per a la Resolució del Conflicte, l’eina adient pactada entre ERC i el PSC que satisfà ambdues parts: reconeix l’afirmació d’Illa que els catalans han de cercar entendre’s i, alhora, dona la raó als independentistes que el conflicte amb l’Estat existeix. És a dir, que cal resoldre’l democràticament.

Caldrà comprovar, tanmateix, si el republicanisme no fa curt. Si és capaç d’encarar els nous temps sense rèmores que li impedeixin arribar a les noves generacions, als nous votants, molts dels quals conformats ideològicament sense l’empremta del catalanisme polític. Atenció, doncs, si el partit degà de Catalunya afronta (el debat tard o d’hora havia d’arribar) la necessitat de deixar de ser exclusivament el partit dels republicans d’esquerres independentistes i es converteix en el partit de la ciutadania que aspira a la proclamació de la República Catalana. Sens dubte, convertir un partit polític tan consolidat com Esquerra Republicana en la casa comuna de les persones d’ideari progressista que persegueixen la plena sobirania sota la forma d’una república ofereix una oportunitat per fer realitat majories populars que destaquen, i encara serà més remarcable en els propers anys, per llur heterogeneïtat.