Xenofòbia
El mirall i els forasters
Potser ens hauríem d’atrevir més sovint a mirar-nos al mirall per reconèixer que el racisme té graus, sí, però continua sent racisme
"Si poguessis anar de vacances a les Canàries, ¿quin lloc triaries? ¿Un on arribin cayucos... o un altre de més tranquil?". Un amic em va plantejar el dilema de cop i volta i vaig haver d’admetre que la segona opció era, sens dubte, la més atractiva. Tot i que és obvi que la pregunta resultava tan tramposa com quan algú et deixa anar: "Si tant t’agraden els que venen de fora, acull-los a casa teva". Això és l’assimilació de l’estranger com una amenaça i la renúncia a intentar entendre la complexitat del fenomen. I a més, un camí molt perillós sens dubte, però fa temps que hem incorporat aquest tipus de frases en la conversa pública sense que gairebé no ens grinyoli. Per això l’alcalde de Badalona alimenta la seva llegenda de Clint Eastwood –o de Cid Campeador– davant els moros. I per això mateix l’alcalde de Tossa de Mar argumenta, sense cap remordiment, que posar dos-cents negres al poble en plena temporada d’estiu no és bo per al turisme. Fins i tot parla, despectivament, de discursos "chupi guai" per defensar-se de les crítiques.
Potser ens hauríem d’atrevir més sovint a mirar-nos al mirall per reconèixer que el racisme té graus, sí, però continua sent racisme. Per exemple, els animals que insulten Vinícius als camps de futbol estan a la franja alta; i són una minoria, és veritat. Però ell té raó quan denuncia que taquen la imatge de tots. Vinícius no va assegurar mai textualment que Espanya fos un país racista, però l’han crucificat com si ho hagués dit; i això fa olor de reacció de mala consciència.
Aquesta setmana s’estrena una pel·lícula, titulada L’àvia i el foraster, que precisament fa això de situar-nos davant el mirall. És una història petita, tendra, però que va passar en la vida real en un poblet valencià. Aquí no apareixen cayucos, ni drames al mar, ni menors amuntegats. És només un modest comerciant pakistanès –el paqui de tota la vida– amb un gran talent com a sastre, que es veu obligat a amagar. ¿Per vergonya, per pudor? No. Per racisme, per xenofòbia. Conclusió: si sortim lletjos a la foto, no en donem la culpa al fotògraf.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
