De la Diada enllà

La Diada ofereix l’oportunitat de plantejar-nos visions col·lectives, a llarg termini. Una visió estratègica que requereix una reflexió tècnica i una proposta política. Penso que aquest Govern, i qualsevol altre que el succeeixi, hauria de definir el que des de la seva perspectiva són els interessos estratègics de Catalunya, per a una generació. A diferència d’un programa de govern, que es deu a les majories d’investidura, aquest plantejament hauria d’orientar el rumb del país en les grans àrees de la política. Per a això, en primer lloc hauria de definir els problemes estructurals de Catalunya, fent-ho de manera que el diagnòstic reposi en anàlisis tècniques que, per la seva solvència, puguin ser acceptades per la majoria de les formacions polítiques. Les grans carpetes les podem imaginar: medi ambient, cohesió social, economia, institucions... Després, el Govern de la Generalitat pot fixar les seves pròpies preferències en cadascun d’aquests àmbits, marcant la seva pròpia estratègia. I el següent Govern en podrà escollir una altra de diferent, però assenyalant les seves prioritats en els mateixos àmbits o semblances. Ens separaríem d’aquesta tendència si comencéssim sempre de zero, i la política seria més intel·ligible.

Notícies relacionades

Via recta

La gran explosió al carrer de Borrell

Per desplegar aquesta estratègia, els governs de la Generalitat han de partir de les seves pròpies competències: aquelles de què disposin en cada moment. Però, en un sistema autonòmic com el nostre, moltes competències són compartides entre l’Estat i les comunitats autònomes. Durant molt temps, Catalunya ha posat l’accent en les relacions bilaterals amb el Govern d’Espanya, i aquesta bilateralitat és necessària. Però té un problema, que miraré de descriure amb una figura que coneixen els que s’han acostat una mica a la ciència de l’Administració. Imaginem una roda de carro: els radis convergeixen en un eix, i això és el que passa amb la suma de relacions bilaterals. Totes conflueixen en l’administració general de l’Estat, que ho sap tot de totes les comunitats autònomes, mentre que els governs autonòmics no es connecten entre si, com passa amb els radis d’una roda.

Catalunya ha de poder desenvolupar les seves estratègies combinant les relacions verticals, amb l’Estat, amb les relacions horitzontals que la connecten amb altres comunitats autònomes. Catalunya, com qualsevol entitat territorial, té interessos propis. En algunes matèries pot trobar aliances en certes comunitats autònomes, mentre que d’altres seran les sòcies potencials en altres camps. Cal el que al Canadà anomenen diplomàcia interprovincial, i que aquí podríem anomenar "diplomàcia interautonòmica". No pot ser sectorial, anant cada conselleria pel seu compte. Ha de ser organitzada i coordinada des de la presidència, i desplegada de manera constant en totes les comunitats autònomes. És important que totes puguin conèixer de primera mà les posicions catalanes, sense passar pel filtre dels grans mitjans amb seu a Madrid. I, alhora, de manera proactiva, han de buscar els acords necessaris i les simpaties imprescindibles perquè puguin tirar endavant els projectes catalans. Crec que aquesta diplomàcia interna és almenys tan important com l’acció exterior. La Diada és una jornada d’introspecció i d’autoestima, que ens ha de servir per alçar els ulls i mirar al futur. No als núvols.