Diada Nacional

Catalunya és una nació. Aquesta afirmació històricament incontestable només es pot negar des d’una perspectiva ideològica –sovint vinculada a una concepció colonitzadora–, però és inapel·lable en termes polítics, culturals i identitaris.

Que, a partir d’aquesta realitat hi hagi qui consideri que és millor mantenir-se en una estructura més gran, o derivar cap a opcions federals, però no separar-se d’Espanya, és una posició igualment respectable. Al capdavall, les nacions poden trobar moltes maneres de relacionar-se i sobre la qüestió fa tres segles que debatem a casa nostra. Però, si qualsevol plantejament polític és igualment acceptable –centralista, federalista, autonomista, sobiranista, independentista–, no ho és, en canvi, negar el fet nacional català. I qui ho fa sap, perfectament, que li nega la condició per poder-li negar els drets que comporta. Al capdavall, com em deia un exministre de la dreta, "de los de antes", la minorització de Catalunya com a simple regió és una "cuestión de estado", és a dir, una clara qüestió de domini. Però negar el fet no li atorga raó, només denota ignorància o intencionalitat.

Des d’aquesta condició de nació, dimecres celebrem la nostra Diada Nacional, el caràcter reivindicatiu de la qual ens allunya de la celebració institucional d’altres nacions que, a diferència de Catalunya, viuen la seva sobirania en plenitud. Des que se celebra, l’onze de setembre sempre ha estat un dia de lluita pels drets catalans, tant en les èpoques fosques de les dictadures –Gaudí va arribar a ser empresonat per parlar català un 11-9 en plena dictadura de Primo de Rivera–, com en democràcia. Per a la memòria, les Diades emblemàtiques del "llibertat, amnistia i estatut d’autonomia", o les darreres Diades en favor d’una república catalana, les més nombroses de la història. La llengua, la sobirania, la fiscalitat, les infraestructures, totes les Diades han tingut aquest caràcter de lluita pacífica, no endebades Catalunya té problemes greus derivats de la seva dependència amb Espanya. És mentida, doncs, que la Diada s’hagi "polititzat" o hagi estat "segrestada" pel nacionalisme català, en totes les seves múltiples derivades. És mentida perquè, a excepció dels moments en què no es podia alçar la veu –que han estat molts en la història negra d’Espanya–, sempre s’ha plantejat la Diada com una protesta de país. Al capdavall, no oblidem que aquest és el seu origen: no va néixer com una simple festa major, sinó, ans al contrari, com un dia de reivindicació pels drets perduts.

Notícies relacionades

¿La realitat o jo?

Nova oportunitat metropolitana

Enguany tindrà el mateix caràcter, no endebades alguns dels problemes més greus de Catalunya, no només no s’han resolt, sinó que estan pitjor que en anys anteriors. L’idioma català està cada vegada més minoritzat, mentre pateix un atac permanent d’allò que Puigdemont anomena "la toga nostra", és a dir dels jutges ideològics, especialment actius en la qüestió catalana. L’escola, el poder polític, les infraestructures, el finançament, els sectors estratègics, tot allò que és decisiu per als catalans –votin el que votin– té una salut més precària que abans de la Diada mítica del 2012 i, fins i tot, d’abans del 2008, quan ja hi va haver una Diada d’enorme importància reivindicativa. En termes de sobirania, també és un dels pitjors moments de la història recent, i no sembla que l’arribada a la Generalitat d’un polític defensor del 155, fortament vinculat al nacionalisme espanyol, permeti albirar moments millors. Salvador Illa té un projecte espanyol per a Catalunya, i no un projecte català, i aquest és un matís que canvia totalment l’equació.

Sigui com sigui, molts catalans tornaran als carrers aquest dimecres. Certament, seran molts menys que en les grans Diades al voltant del Primer d’Octubre, no endebades el desconcert, la fatiga, la desunió i la fragmentació han creat un desencís col·lectiu que trigarà a guarir-se, però aquest és un país vell que ha viscut molts moments difícils a la seva història, i sempre ha mantingut encesa la flama. Pocs o molts, més units o barallats, però amb una resiliència que ens ha permès perviure, més enllà de les dificultes. Que no ens cantin les absoltes, doncs, aquells que la "qüestió catalana" està dominada, ara que l’espanyolisme aterra a Palau. El mort està ben viu.