Del passat al present

Els busos que mai arriben a Torre Baró

‘El 47’, a més de ser una gran pel·lícula, ens recorda que barris com aquest continuen sense avançar socialment i el catalanisme els ha perdut

Escena de la película El 47 / Mediapro Studios

Vagin a veure El 47. Si van poc al cine, facin una excepció. Si tenien un altre pla, canviïn-lo ara mateix. Aquesta magnífica pel·lícula, dirigida per Marcel Barrena i produïda per Jaume Roures, és una d’aquestes estranyes creacions que ajuda a explicar aquest ens tan estrany i complex que anomenem Catalunya. La interpretació colossal d’uns immensos Eduard Fernández i Clara Segura ens guia per la dura i emocionant història del barri de Torre Baró, que el van aixecar amb les seves mans els emigrants andalusos i extremenys "expulsats", com diu el protagonista Manolo Vital, de la seva pròpia terra. La pel·lícula és caleidoscòpica i no admet lectures simples, però ens interpel·la sense pietat. La burgesia catalana en rep una de freda i una de calenta: d’una banda, queda clar que el bus no arribava mai a Torre Baró perquè així aquelles famílies, com tantes altres de tants altres barris obrers d’emigrants, es mantenien convenientment en la marginalitat, és a dir, en l’oblit. D’altra banda, la pel·lícula reflecteix un temps en què el català era encara una eina d’integració, una llengua percebuda com una cosa semblant a un petit ascensor social.

Però el gran mèrit d’El 47 és que no només ens fa reflexionar sobre el passat sinó que és capaç de projectar aquells emocionants fets històrics cap a l’inquietant present. Inevitablement, la pel·lícula ens obliga a preguntar-nos què ha passat amb Torre Baró, i la realitat és esgarrifosa: és el segon barri amb menor renda per càpita de la ciutat, la seva taxa d’atur duplica la mitjana de la ciutat, és el lloc de Barcelona on l’extrema dreta va treure els millors resultats en les últimes eleccions municipals i on la llengua catalana està menys present, amb un ínfim ús entre els joves de menys del 5%. És a dir, les dades actuals del barri reflecteixen que tot i que les seves infraestructures lògicament han millorat, es manté la bretxa social amb la resta de la ciutat, i és un viver de profunda desafecció. Mereix una reflexió profunda que el català avui, a Torre Baró, hagi perdut l’aura que sí que tenia quan hi va arribar Manolo Vital, i el paupèrrim resultat dels partits independentistes (amb tot just el 10% del total de vots) en les últimes eleccions municipals serveix també per il·lustrar que el procés que alguns venien com a definitiu, ni tan sols ha arribat a existir a molts barris de la Barcelona metropolitana. Aquells primers immigrants van ser abandonats, però el més inquietant és que el barri continuï sense avançar socialment i el catalanisme, literalment, l’hagi perdut. Els altres busos, intangibles però crucials, continuen sense arribar a Torre Baró. Manolo Vital, a la pel·lícula, es lamenta que "estem deixats de la mà de Déu". Si no fos pel 47, allà seguirien, exactament igual. Queda l’esperança que el cine transformi el que la política no ha pogut.

Temes:

Barcelona Eduard Fernández Clara Segura Cine

Inicia sessió 0 Comentaris