Pitjor és millor

Em vaig llevar ben d’hora i em vaig esforçar bastant a no fer soroll per no despertar ningú, i així esmorzar i llegir el diari tot sol, sense haver de parlar. Però a l’entrar a la cuina gairebé caic de cul al trobar la meva filla fent un solitari. Devia ser la primera vegada en la seva vida que es llevava abans que jo. Em van espantar més les cartes, no obstant, que l’acció suïcida de matinar d’aquella manera. I en vacances. Tot el que vaig veure tenia una pàtina més aviat absurda. "¿Què fas?", vaig preguntar, no fos cas que les coses no fossin com semblaven. Això passa bastant sovint. L’Helena va fer cara de no tenir una explicació concloent, i al final va assenyalar amb la barbeta les cartes. Conclusió: en efecte, feia un solitari mentre deixava que es refredés la llet. Que fos una extravagància jugar al solitari a aquelles hores no semblava importar gaire.

Ens passem el temps fent coses sense un sentit clar. Potser perquè no necessitem el sentit per a tot. El sentit és una idea que s’omple amb l’acció, com jugar a cartes quan et passa pel cap. Deu dies abans, parlant de cartes, havia fet un viatge i, al retrobar-me amb la nena, de cop i volta sabia jugar a la brisca i al burro, i fer solitaris. Preferia el joc de cartes a la televisió, a la piscina i, òbviament, als llibres. Un absurditat total. Van transcórrer dos dies en què va visitar els avis, i a la tornada també dominava l’escombra. A l’arribar la nit, li vaig ensenyar, ja que hi era, a jugar al set i mig.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per alguna raó, fer totes aquestes coses incomprensibles resultava menys temerari que no fer-les. No sé si ho entenc, però és així. De fet, no emprendre certes accions alguns dies fa veritable pànic. Pànic que et suïn les mans, de voler que se t’empassi la terra. Pànic, en resum. Ja no estic parlant de les cartes ni de l’Helena. Plegar-se de braços es presenta com una acció perillosíssima. Així doncs, les fas, tot i que no sigui bona idea; pitjor és no fer-les. Ens avenim més amb els penediments per actuar que amb els remordiments per no haver-ho fet.

Fa anys, un amic va viatjar a Mallorca amb quatre o cinc col·legues per celebrar el seu comiat de solter. El que va passar encara s’ha d’explicar, potser perquè ni ells saben què va passar, i ha de passar més temps abans d’esbrinar-ho. A l’hora de la tornada, un es va desmarcar del pla original i va anunciar que no agafaria l’avió amb la resta: tornaria a Galícia sol... ¡en veler! Ningú va entendre la seva reacció. Van intentar dissuadir-lo de totes les maneres, com quan en aquella novel·la d’Antonio Di Benedetto un personatge amenaça de suïcidar-se des de dalt d’un edifici, i un policia l’apunta amb la seva arma i li diu que o cessa en la seva actitud o li engega un tret. "És perillosíssim fer una travessia així", li van advertir, i ell va respondre "Potser és més perillós no fer-la". Suposo que la vida premia l’activitat, que existeix una tradició a favor de l’acció i en detriment de la quietud.