Un servei públic

Arguments i actors a part, segur que per als barcelonins les dues pel·lícules tindran tirada, perquè ens situen en espais reconeguts. Pugem al bus, anem amb metro i la rutina diària difumina el que ens envolta. Passem sense fixar-nos-hi, però aquests passadissos i carrers també són el decorat de la nostra memòria col·lectiva. S’hi afegeix encara un altre aspecte: com que els transports creuen la ciutat i travessen barris, ens igualen com a passatgers. N’hi ha prou agafant el 47 a la Barceloneta i fer tota la línia fins a la Guineueta per entendre que és també un trajecte social.

El poder evocador del transport públic és aliment per a la imaginació.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Per esmentar només tres títols, penso en el protagonista de la novel·la Taxi, de Carlos Zanón, deambulant sense rumb per la ciutat i nodrint-se de les històries dels seus clients. O en el narrador de Línia blava de Ramon Solsona, que agafa el metro a la plaça Eivissa i mentre fa el trajecte fins al final es va imaginant com és la vida dels altres passatgers –"xafardeig fantasiós", diu ell–. O en el Conte del vell tramviaire, que Jesús Moncada va incloure a les seves Històries de la mà esquerra; el dia que s’ha de jubilar, un conductor segresta el seu tramvia, ordena baixar als passatgers i comença a circular ell sol per la línia, com si amb el moviment perpetu pogués anar enrere en el temps.

Són idees, més material literari ara que el tramvia circula per la Diagonal....