Un finançament amb ‘capuccino’ per a tothom
España és un Estat federal, tot i que alguns no s’atreveixin a dir-ho pel què diran. Caldria preguntar-se què diran de què i qui. Uns per excés i d’altres pel no vagin a pensar. El cert és que, des de la Constitució, allò que era tan evident ho van anomenar nacionalitats, autonomies o regions. Ja deia Josep Tarradellas que 17 governs autonòmics eren un excés. Nou parlaments, quatre corts, tres assemblees i una junta, a més de dues ciutats autònomes. Això és Espanya.
El pacte entre ERC i el PSC per fer president Salvador Illa ha aixecat tots els ressentiments habituals quan es parla de finançament. Si a més s’hi introdueix el terme singular, les alertes salten i amb la raó habitual del que no és conscient del país on viu. Centralista o descentralitzat.
I no és complicat. En un Estat on l’educació i la sanitat estan traspassades a les autonomies hauria de ser fàcil explicar que molt centralitzat no està. Per al bo i el dolent.
Va ser José María Aznar el primer que va negociar amb el nacionalisme català gestionar trams d’impostos per aconseguir la presidència del Govern. Aquell any, corria 1996, els acords van ser de pes. La marxa de la Guàrdia Civil i el traspàs de la gestió dels ports d’interès general, a través de la interpretació de l’article 149 de la Constitució, que reserva a l’Estat la competència exclusiva dels dos que hi ha a Catalunya, Barcelona i Tarragona, van ser exemples de concessions que encara se citen com el primer pas a la descentralització actual.
Aquell acord va posar una base que hauria de ser recordada. Extrec una cita del document de fa 28 anys. "Aquest nou model de finançament haurà de descansar en els principis de suficiència financera, corresponsabilitat fiscal i garantia de la solidaritat entre les diferents nacionalitats i regions".
Una relectura d’aquell document evidencia que, tot i que el resultat fos una progressiva desaparició de l’Estat a Catalunya, també existia un interès perquè aquells canvis acabessin calant en totes les autonomies.
Notícies relacionadesUna cosa semblant va passar quan el conseller d’Economia, Antoni Castells, en època de Maragall i Montilla, es va treure del barret de copa un nou sistema de finançament. També es va afegir que era resolutiu per a totes les autonomies. El problema era que ningú estava disposat a afirmar que venia una de les més terribles crisis financeres, que va deixar la caixa pública buida. I d’allà, el fracàs posterior de la visita d’Artur Mas a la Moncloa, amb un Mariano Rajoy que també estava pelat. Ni concerts, ni tonteries.
Ara, la situació és diferent. És cert que Pedro Sánchez és capaç d’amnistiar l’impossible per seguir a la Moncloa, però Feijóo sap el que sedueix als seus presidents autonòmics: la música financera que arriba de Catalunya. Ja no és cafè. Capuccino per a tothom.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
