Un finançament amb ‘capuccino’ per a tothom

El pacte entre ERC i el PSC per fer president Salvador Illa ha aixecat tots els ressentiments habituals quan es parla de finançament. Si a més s’hi introdueix el terme singular, les alertes salten i amb la raó habitual del que no és conscient del país on viu. Centralista o descentralitzat.

I no és complicat. En un Estat on l’educació i la sanitat estan traspassades a les autonomies hauria de ser fàcil explicar que molt centralitzat no està. Per al bo i el dolent.

Va ser José María Aznar el primer que va negociar amb el nacionalisme català gestionar trams d’impostos per aconseguir la presidència del Govern. Aquell any, corria 1996, els acords van ser de pes. La marxa de la Guàrdia Civil i el traspàs de la gestió dels ports d’interès general, a través de la interpretació de l’article 149 de la Constitució, que reserva a l’Estat la competència exclusiva dels dos que hi ha a Catalunya, Barcelona i Tarragona, van ser exemples de concessions que encara se citen com el primer pas a la descentralització actual.

Aquell acord va posar una base que hauria de ser recordada. Extrec una cita del document de fa 28 anys. "Aquest nou model de finançament haurà de descansar en els principis de suficiència financera, corresponsabilitat fiscal i garantia de la solidaritat entre les diferents nacionalitats i regions".

Una relectura d’aquell document evidencia que, tot i que el resultat fos una progressiva desaparició de l’Estat a Catalunya, també existia un interès perquè aquells canvis acabessin calant en totes les autonomies.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Una cosa semblant va passar quan el conseller d’Economia, Antoni Castells, en època de Maragall i Montilla, es va treure del barret de copa un nou sistema de finançament. També es va afegir que era resolutiu per a totes les autonomies. El problema era que ningú estava disposat a afirmar que venia una de les més terribles crisis financeres, que va deixar la caixa pública buida. I d’allà, el fracàs posterior de la visita d’Artur Mas a la Moncloa, amb un Mariano Rajoy que també estava pelat. Ni concerts, ni tonteries.

Ara, la situació és diferent. És cert que Pedro Sánchez és capaç d’amnistiar l’impossible per seguir a la Moncloa, però Feijóo sap el que sedueix als seus presidents autonòmics: la música financera que arriba de Catalunya. Ja no és cafè. Capuccino per a tothom.